L'Any Maragall

Joan Mara­gall va néixer el 10 d'octu­bre de 1860 i va morir el 20 de desem­bre de 1911. Aca­bem d'entrar, doncs, en l'any com­me­mo­ra­tiu de la seva mort. Enguany en farà cent del seu traspàs. Tenim una nova opor­tu­ni­tat per recor­dar-lo. L'any que se n'ha anat –el 2010– havia de ser­vir per com­me­mo­rar el 150è ani­ver­sari del seu nai­xe­ment. No sé si va ser prou apro­fi­tat. El cas és que rara­ment es donen dues opor­tu­ni­tats tan segui­des per pres­tar la deguda atenció a una de les per­so­na­li­tats més relle­vants de Cata­lu­nya. Pres­tar atenció a Mar­gall podria ser, tal vegada, el millor remei per sor­tir de la crisi. Una crisi com la que patim no és única­ment econòmica. Si ha reper­cu­tit en l'eco­no­mia d'una manera tan vio­lenta, deu ser perquè es tracta d'una crisi inte­gral, és a dir: una fallida en gai­rebé tots els valors humans. I heus ací que Mara­gall s'alça davant dels nos­tres ulls com un “llu­minós sem­bra­dor d'espe­ran­ces” (Car­les Rahola), com un poeta que tot­hom se'l pot fer seu (Josep Pijoan: El meu don Joan Mara­gall), com algú que era “més ànima que cos” (Joa­quim Ruyra), com “el gran conei­xe­dor de l'ànima cata­lana” (F. Valls i Taver­ner), com “l'apòstol del reco­mençament” (Manuel de Mon­to­liu), com l'etern “ena­mo­rat de Cata­lu­nya” (F. Cambó), com el millor “des­tri­a­dor de noble­ses” que hem tin­gut (Far­ran i Mayo­ral), com “el gran trans­for­ma­dor” de la rea­li­tat quo­ti­di­ana (Fran­cesc Pujols), com l'home de “les grans intuïcions” (Car­les Cardó), com l'“aglu­ti­na­dor del seny i la rauxa” (Antoni M. de Bar­ce­lona), com el poeta assa­gista que va saber unir “pro­fun­di­tat i gran­desa (Agustí Escla­sans), com la per­so­ni­fi­cació de la “sere­ni­tat volcànica” (Gaziel), i final­ment, per si tot això fos poc, com la “bene­dicció” que tot­hom reclama per a si mateix (Josep Car­ner), ja que de Joan Mara­gall es pot dir el que s'acos­tuma a dir de Jesús: que va pas­sar per la terra fent el bé.

En efecte: Joan Mara­gall és de les poques per­so­nes que no han tin­gut mai detrac­tors. Donava molt més que no rebia. Accep­tava les coses tal com eren. En el pit­jor dels casos, pro­cu­rava millo­rar-les, però mai no les empit­jorà. Empa­rava tot­hom amb una dig­ni­tat hos­pi­talària que no podia ser més cris­ti­ana. Tenia vocació de ser­vir i ser­via de manera ama­tent totes les cau­ses nobles. I ho feia amb un entu­si­asme tan enco­ma­nadís, que no dei­xava indi­fe­rent ningú. Les seves últi­mes parau­les –just abans del traspàs, que tingué lloc a les 3 de la mati­nada de l'esmen­tat dia 20– varen ser “Amunt, Amunt!” Em pre­gunto si hi ha algú capaç de tro­bar una con­signa millor per ence­tar un any que, no només voldríem que fos nou sinó que voldríem que fos també el començament del final de la crisi que ens té atra­pats i de la qual no sabem sor­tir. Doncs bé, només hi ha una manera: “Amunt!” És el que Mara­gall va fer tota la vida: man­te­nir l'altesa de mires; fugir dels horit­zons mes­quins: mirar els pro­ble­mes de cara i no per­dre mai l'espe­rança. Seria molt trist que, dis­po­sant d'un mes­tre com Joan Mar­gall, que va excel·lir en tots els aspec­tes de la vida, arribéssim al 20 de desem­bre amb les mans bui­des, és a dir: sense millo­res visi­bles.

La soci­e­tat cata­lana estrena govern. I l'estrena en un any que té com a refe­rent Joan Mara­gall. El millor home­natge que podem ofe­rir-li no és des­fer-nos en elo­gis, dels quals, com ja s'ha vist, més aviat en va sobrat. Del que no va sobrat és d'imi­ta­dors. De per­so­nes capa­ces d'esta­blir les matei­xes pri­o­ri­tats que ell es va esta­blir en bé del país i de la llen­gua. El cata­la­nisme era, segons ell, un impuls sagrat de la natu­ra­lesa. I com a tal, “no neces­sita jus­ti­fi­car-se: es jus­ti­fica per si sol. De tal manera –afir­mava– que per més que se'ns digui que les naci­o­na­li­tats van esbor­rant-se sota un cos­mo­po­li­tisme amorf, que totes les llengües volen con­fon­dre's en un gran volapük i que tot això és la veri­ta­ble llei del progrés, nosal­tres, men­tre veiéssim créixer en el nos­tre entorn les mani­fes­ta­ci­ons de la per­so­na­li­tat cata­lana, men­tre trobéssim la nos­tra llen­gua ben viva en boca del poble i ben rica en les cre­a­ci­ons dels poe­tes, men­tre ens sentíssim dife­ren­ci­ats dels pobles que tenim al vol­tant, i la nos­tra dife­ren­ci­ació més activa i fecunda cada dia, tot assen­tint als qui diuen que el cata­la­nisme no té raó de ser, faríem com Gali­leu, batríem el peu en terra i diríem ‹E pur si muove›”. Fins ara, diria que ni això no hem sabut fer.