Generacions que engendren

Entre finals de la Segona Guerra Mun­dial i prin­cipi dels anys sei­xanta es va pro­duir el més gran esclat demogràfic de la història humana, l'ano­me­nat baby boom. Aquesta explosió de nata­li­tat arriba ara, en aquest any 2011 que comen­cem, a la ter­cera edat: els que van viure el movi­ment del 68 comen­cen a fer sei­xanta-cinc anys, edat en la qual, amb l'excusa de la jubi­lació labo­ral, hom fa balanç del que ha estat la pròpia vida.

Un cert des­encís –sovint un greu pes­si­misme– sem­bla que recorre els ànims d'aquesta gene­ració. Pot­ser perquè van ser els últims que van creure en els grans som­nis —fra­cas­sats— d'eman­ci­pació col·lec­tiva i ara es tro­ben empe­sos a la jubi­lació, tal vegada anti­ci­pada per culpa d'una crisi del sis­tema que ells matei­xos van voler qüesti­o­nar fins a l'últim res­sort. Una de les lliçons que ens dei­xen passa per evi­den­ciar que els més con­tes­ta­ta­ris han aca­bat sent els que han encar­nant el poder, tant el polític com l'econòmic. Han pas­sat de hip­pies a yup­pies (de Ban­dera Roja al des­patx ofi­cial) i no perquè s'hagin venut al sis­tema, sinó perquè el sis­tema ha après a fun­ci­o­nar gràcies a ells, a avançar cap enda­vant a cops de rebel·lió, de sub­versió con­tro­lada (ja no hi ha res més burgès que ser bohemi).

L'advertència que ens dei­xen cons­tata que el perill ja no són els qüesti­o­na­dors clàssics –els comu­nis­tes mal reci­clats, els isla­mis­tes furi­o­sos, els joves anti­sis­tema…– sinó els que, ence­gats per l'eufòria i per la mel del millor dels mons, han dei­xat de creure en les alter­na­ti­ves. Així, l'actual crisi també ens ha fet evi­dent que tot el sis­tema econòmic i polític pot tron­to­llar en qual­se­vol moment, no a les mans dels seus ene­mics, sinó dels seus par­ti­da­ris més entu­si­as­tes, els quals, empe­sos per l'exu­berància espe­cu­la­tiva, ence­gats per l'opti­misme, han fet bo aquell afo­risme de Ches­ter­ton: “¿Què és un boig? És aquell que ho ha per­dut tot menys la raó”. Quan només ens governi la raó econòmica, embo­gi­rem defi­ni­ti­va­ment. Ara només els massa con­vençuts són veri­ta­ble­ment peri­llo­sos.

Aquesta gene­ració que començarà a jubi­lar-se a par­tir d'enguany, en els més vells dels seus mem­bres ha donat forma al nos­tre món d'avui. Va par­ti­ci­par en les llui­tes lli­bertàries dels sei­xanta, i va por­tar les lli­ber­tats que ver­te­bren la nos­tra vida en comú. Els seus fills van ser els mem­bres d'aque­lla sòrdida i diver­tida gene­ració X —com els va ano­me­nar el novel·lista cana­denc Dou­glas Cou­pland—, fills dels pri­mers divor­cis, de les famílies deses­ta­bi­lit­za­des, el buit moral i el con­su­misme. La gene­ració següent –la meva– va veure arri­bar inter­net tot just quan aca­bava l'ado­lescència, i encara va poder veure algu­nes coses que a dia d'avui sem­blen ante­di­lu­vi­a­nes: rellot­ges de corda, tele­gra­mes, telèfons per mar­car els quals s'havia de girar un disc, etc.

En el joc de les gene­ra­ci­ons, s'hi juga molt del nos­tre destí col·lec­tiu. Cada gene­ració creix entorn d'un sis­tema d'opo­si­ci­ons, molt sovint rebel·lant-se direc­ta­ment con­tra la gene­ració dels pares. I no és tan sols l'afany d'anar a la con­tra, sinó el desig de fer-se un lloc, de tren­car per obrir. El pre­si­dent Mon­ti­lla, en el moment de con­vo­car les pas­sa­des elec­ci­ons, ho va dir amb clare­dat: a les urnes, s'hi deci­dia el destí de tota una gene­ració, és a dir, què ha de pas­sar en el país durant els pròxims quinze o vint anys. Durant aquest temps es con­su­marà un canvi gene­ra­ci­o­nal impor­tant, també: els baby boo­mers hau­ran de dei­xar els llocs de decisió als de la gene­ració X, els quals és pro­ba­ble que tin­guin una visió de les coses par­ci­al­ment dis­tinta, pot­ser menys ben­vo­lent.

Cada gene­ració sem­bla que com­par­teix una sen­si­bi­li­tat dis­tinta; i és l'ado­lescència, allò que defi­neix més una gene­ració: tots els que han estat joves en el mateix període que­den mar­cats; és un temps com­par­tit que acaba con­ver­tint-se en una mena de pàtria tem­po­ral, dins la qual tots els mem­bres s'aca­ben sen­tint més o menys a gust, i amb un sen­ti­ment de per­ti­nença que els separa dels que vin­dran a dar­rere. Una gene­ració forma un petit país en el temps, i així, pertànyer a una gene­ració con­nota una espe­cial ciu­ta­da­nia. En això hi ha una fata­li­tat: l'atzar gene­ra­ci­o­nal s'acaba con­ver­tint en destí.

L'actual pre­si­dent Mas va recor­dar que la seva gene­ració ha vis­cut gai­rebé tota la vida adulta en lli­ber­tat democràtica. Ara li tocarà gover­nar, i si és cert allò que va dir el pre­si­dent Mon­ti­lla, ho haurà de fer pen­sant en les futu­res gene­ra­ci­ons; són aques­tes les que sem­bla que ja no estan per con­ti­nuar patint dins un Estat espa­nyol que nega la diver­si­tat cul­tu­ral i per­se­gueix els nos­tres interes­sos.