L'artefacte agredolç

Un altre any. Ja som al 2011! L'època en què jugàvem a cal­cu­lar que en la llu­nyana fron­tera de l'any 2000 tindríem 36 anys queda ja segles enrere. I què ha pas­sat? Mitja vida, més de mitja vida. ¿On són aquells car­rers que en la nos­tra infan­tesa al poble tenien l'amplada d'un camp de fut­bol on per­seguíem la pilota amb la mateixa natu­ra­li­tat i innocència que per­seguíem els som­nis del futur? Cada xut era la pro­mesa d'un somni acom­plert. El millor somni, que és el de viure el moment. Xutàvem i xutàvem fins que podíem cri­dar “gol!” i ja no neces­sitàvem res més. També eren els car­rers i els camps que màgica­ment es con­ver­tien en l'esce­nari de les nos­tres pel·lícules. Tres de cada qua­tre dies érem pis­to­lers o xèrifs de l'oest i l'altre érem sol­dats de la segona guerra mun­dial, en el front de França o en la bata­lla de Gua­dal­ca­nal. Ara aquells car­rers són encara els matei­xos però tenen l'estre­tor dels anys que han pas­sat i que ens han fet adults, i amb prou fei­nes hi cap la nostàlgia que tra­gi­nem cada vegada que hi tor­nem. I en els vells camps hi ha els nous car­rers, les noves cases, les vides que ens expli­quen que el temps no para. Ja ho sabem que no para. No només hem arri­bat a l'any 2000 en què vam com­plir 36 anys, sinó que ja som a l'any 2011. El temps corre més fins i tot que les expec­ta­ti­ves i ni tan sols sabem si som el que ens pensàvem que seríem. No tenim encara res­pos­tes a les pre­gun­tes de tota la vida. I la vida con­ti­nua sent una sor­presa i un mira­cle cada dia. Cada ins­tant. Una suc­cessió de peti­tes feli­ci­tats i de tris­te­ses infi­ni­tes. L'arte­facte agre­dolç més per­fecte de l'uni­vers. “Ojalá el tiempo tan sólo / fuera lo que se ama. Se odia / y es tiempo también”, va escriure el poeta Clau­dio Rodríguez. Tot compta. Els goigs i les amar­gors. Tot suma i el temps passa igual­ment. Hi ha moments per posar-nos tan trans­cen­dents com ara en aquest arti­cle fet al caire del pas del temps i moments en què és la vida la que ens pos­se­eix i tot flu­eix amb una clare­dat quasi sobre­na­tu­ral. Que ens acom­pa­nyin molts moments d'aquests, però no dei­xem de viure'ls tots. Feliç 2011!