L'opac món de la guspira

Des de finals de novem­bre, les empre­ses euro­pees han de pagar un cost més alt que les dels EUA per a col·locar els seus emprèstits, com a con­seqüència de la crisi del deute sobirà de països com ara Grècia, Irlanda i Espa­nya. Els dife­ren­ci­als són encara més grans pel que fa als CDS, és a dir, els swaps d'asse­gu­rança con­tra els crèdits fallits. Vol dir sen­zi­lla­ment que els mer­cats valo­ren com a més arris­cat el crèdit a les empre­ses de l'Europa perifèrica de la qual for­mem part. Con­cre­ta­ment aquests dies, una de les empre­ses que passa per més difi­cul­tats és Enel, l'elèctrica esta­tal ita­li­ana que, en aquest gran basar i mer­cat persa en què s'ha con­ver­tit l'Estat, s'ha vist bene­fi­ci­ada amb la venda d'Endesa, cosa que com­porta ven­dre a la pràctica un quasi mono­poli del mer­cat de Cata­lu­nya a un grup estran­ger.

En tot cas, l'ope­ració Endesa és clara­ment demos­tra­tiva de com fun­ci­o­nen les coses que es deci­dei­xen a la vila de l'ós i l'arboç i tren­ca­o­nes de totes les Espa­nyes. Figura que els gover­nants van optar per la pri­va­tit­zació de les empre­ses públi­ques, perquè faríem calaix i, sobre­tot, tindríem una gestió pri­vada que, per defi­nició, seria millor. Quin cinisme i quina para­doxa que, a con­ti­nu­ació, la venda apro­vada per Zapa­tero fos a una empresa igual­ment esta­tal, i a més a més estran­gera, sense cap garan­tia de bon ser­vei i amb totes les con­no­ta­ci­ons que tenen aquests enre­nous a la Itàlia de Ber­lus­coni! I, sobre­tot, que el calaix el fes el Sr. Entre­ca­na­les de l'empresa fami­liar Acci­ona, que pel sol fet de ser l'adju­di­ca­tari del govern d'aquí i de ven­dre Endesa a la desig­nada del govern d'allà i de seure a la pol­trona només 14 mesos tot espe­rant la cul­mi­nació del pas­sing shot als ita­li­ans esco­llits, es va embut­xa­car la bonica quan­ti­tat de 1.500 mili­ons d'euros. Real­ment, tots ens hauríem d'esforçar a fi d'arri­bar a ser igual d'intel·ligents. D'aquesta manera, quan, tres anys després de la com­pra, d'Endesa, ens tro­bes­sin atra­pats per l'enorme càrrega del deute que es va haver de menes­ter per a fer l'ope­ració, podríem apro­par-nos dis­cre­ta­ment al govern que va moure els fils i dir-li que no ens sor­tien els números. Amb llàgri­mes als ulls, podríem invo­car els ser­veis pres­tats o, vés a saber si els com­pro­mi­sos con­trets, per a avi­sar que l'agència Moody's està a punt de degra­dar la solvència d'Enel. Per tant, hi pot haver una sos­pita rao­na­ble que, a més de la ser­vi­tud, de cara al ram de la gus­pira, una causa suple­mentària de la cla­te­llada tarifària que, d'ençà de la venda d'Endesa ja sig­ni­fica un aug­ment del 43% del rebut de la llum, pugui ser la volun­tat de faci­li­tar la ren­di­bi­li­tat de les fac­tu­res de kwh. Tot això a través d'unes puges autènti­ca­ment bes­ti­als que repre­sen­ten un atemp­tat con­tra els usu­a­ris d'un ser­vei impres­cin­di­ble i, per espi­ral de cos­tos, un perill de deses­ta­bi­lit­zació infla­ci­o­nista i de pèrdua de com­pe­ti­ti­vi­tat en plena crisi de declivi, empo­bri­ment, atur i estan­ca­ment.

Del poder dels elèctrics i d'altres oli­go­po­lis, n'hau­rem de par­lar repe­ti­des vega­des, però, de moment, pot­ser valdrà la pena fer algu­nes pri­me­res pin­ze­lla­des. D'entrada, que a la fac­tura de la llum s'hi ama­guen tota una sèrie de con­cep­tes que no tenen res a veure amb un con­tracte bila­te­ral. Hi entren, per exem­ple, el cànon del carbó, que no té cap sen­tit però que sí ser­veix per a fide­lit­zar els votants del míting de Rodi­ezmo i de la Minero Siderúrgica, empresa que havia tin­gut de pre­si­dent Milans del Bosch i on s'havien detec­tat car­bons d'impor­tació (Polònia i Sud-àfrica) que es feien pas­sar per naci­o­nals sub­ven­ci­o­nats. Per a fer-ho breu, tot i la pro­hi­bició de la UE de sub­ven­ci­o­nar un carbó que no és com­pe­ti­tiu, s'ha allar­gat uns anys més això dels 600 mili­ons d'euros que ens fan pagar als con­su­mi­dors. És clar que això no és res si ho com­pa­rem amb els 7.387 mili­ons d'euros que paguem per a bene­fi­ciar les empre­ses de reno­va­bles o la coge­ne­ració. També hi figura, encara que no hi consti expres­sa­ment, la moratòria nuclear pel tan­ca­ment de les cen­trals de Lemoiz per ame­na­ces i la de Val­de­ca­ba­lle­ros. Ens enco­lo­men també con­cep­tes com ara trans­port i dis­tri­bució, ús de les xar­xes d'alta i baixa tensió, les des­pe­ses de la CNE (l'òrgan regu­la­dor que, si de cas, hau­rien de pagar les empre­ses), els CTC (cos­tos de tran­sició a la com­petència) que va implan­tar el minis­tre Piqué, i el llo­guer de comp­ta­dors. Pel con­cepte de dèficit tari­fari, el deute ja és de 20.000 mili­ons i s'han de pagar amb interes­sos durant 15 anys. I ara, calça't, la pro­pera revisió de les tari­fes es farà l'1 d'abril, perquè la de pri­mers d'any ja no és sufi­ci­ent.