Un calendari del 2010

Des­pen­gem de la paret el calen­dari del 2010 de Caixa Girona i deci­dim con­ser­var-lo. Després de tot el que ha pas­sat aquest any a l'enti­tat, aquest calen­dari, que, en prin­cipi, era el d'un any més, ha aca­bat pre­nent una sig­ni­fi­cació històrica. És el calen­dari de l'últim any d'existència de Caixa Girona, el que ha mar­cat la pauta de la des­a­pa­rició de l'enti­tat. Ja no n'hi haurà cap més. Quan vam pen­jar aquest calen­dari el pri­mer dia de l'any, no podíem pas pen­sar que, quan el des­pengéssim, l'enti­tat hau­ria fet la fi que ha fet. De la fusió a l'absorció. Caixa Girona s'ha fos al llarg d'aquests 365 dies, amb tot un seguit de vicis­si­tuds que els lec­tors d'aquest diari han pogut seguir amb detall a mesura que s'ana­ven pro­duint i que no entra­rem pas a reme­mo­rar ni a jut­jar. És la lle­tra menuda d'un fet del qual ara ens interessa més la con­clusió que la peripècia. El calen­dari del 2010 de Caixa Girona conté un recull de belles foto­gra­fies de pai­sat­ges, sobre­tot mun­ta­nyencs, de les comar­ques giro­ni­nes. Hi pre­do­mi­nen les pers­pec­ti­ves panoràmiques, tot i que també n'hi ha alguna de més curta, com ara la de la fageda d'en Jordà. Curi­o­sa­ment no n'hi ha cap de marítima, ni en els mesos d'estiu. És un calen­dari que ofe­reix una visió plàcida i este­ti­cista de la natu­ra­lesa, una selecció d'allò que s'ano­me­nen vis­tes, una mirada de postal. És un pro­ducte propi d'una enti­tat d'estalvi perquè, en cor­res­pondència amb la qui­e­tud i bellesa de les imat­ges del calen­dari, els cli­ents pre­te­nen que els diners dipo­si­tats tin­guin una existència tan segura i repo­sada com apa­ren­ten aquests pai­sat­ges. En rea­li­tat, el calen­dari era un miratge. La pro­cessó anava per dins i era bas­tant tur­bu­lenta, fins i tot acci­den­tada, com hem pogut saber després. I bé, a la fi, Caixa Girona ha des­a­pa­re­gut, els diners dels cli­ents han anat a parar, sense per­ju­dici ni minva, a la casa gran de l'estalvi català, i ens queda el calen­dari i algu­nes lli­bre­tes velles que ja no ser­vei­xen per a res. Tot és pre­cari i fugis­ser, fins i tot allò que s'esforça més a dis­si­mu­lar-ho.