Nadal i Reis

Aquests dies ens hau­rien de cap­gi­rar la manera de veure Déu, que, per un gene­ral, tant els qui hi cre­uen com els qui no, se les empre­nen tots d'un Déu pos­si­ble o impos­si­ble que, duent-ho a les cre­mants, arri­bem al Robes­pi­erre decre­tant per decret l'existència de Déu i la immor­ta­li­tat de l'ànima. S'hi gronxa. L'ate­isme és aris­tocràtic. Costa poc d'enten­dre que, amb aquesta carcúndia tocant la rabior, la gui­llo­tina no parés.

La manera de veure Déu, ep, sense que calgués la gui­llo­tina, es va endu­rir i ens el féu llunyà just quan oblidàrem aque­lla que va fer les cate­drals. Déu i l'home s'assem­blen. Tal­ment només podem ende­vi­nar Déu des d'allò que nosal­tres tenim de bo.

Els Reis, que no eren reis ni savis sabe­ruts com els d'avui dia, prou savis i car­re­uats per creure que un misto es pot encen­dre solet. Per aquest camí Déu s'assem­bla­ria al savi i amb premi Nobel, encar­ca­rat com un fanàtic, trac­tant de ruc qui li fes la con­tra.

Els Reis només eren mags i astròlegs. Men­tre que la savi­esa dels astrònoms d'avui es dei­xata en els forats negres, aquells d'Ori­ent cre­ien que els estels mar­quen la vida dels homes. I, com que no tenien ullera, segui­ren l'estre­lla folla per tro­bar la més poètica de la cre­ació. Un nadó i sa mare.

Vet ací. Els savis del destí amb les estre­lles n'espe­ra­ven una de molt grossa, el rei d'Israel, però topa­ren amb la poètica de Déu. Un infant i una verge. Arribo on anava. Mala­ment rai si en Déu només som capaços d'enten­dre-hi una savi­esa infi­nita. Fóra tant com dir que Ell és un secall. Més que savi és poeta. I ací aca­bem de viure una història dau­rada del pes­se­bre de Bet­lem amb el nadó, la Verge, els pas­tors, els àngels i l'estre­lla.

Com Déu creà la llum, l'home ha inven­tat la bom­beta. Tal­ment Déu savi va escam­par l'uni­vers de galàxies, l'Ein­stein hi va tro­bar la rela­ti­vi­tat. A sem­blança de Déu, poeta i foll el meu pare feia pes­se­bre. El món casolà a mida d'una taula tret del no-res d'un pilot de fus­tots.

Som fets a imatge i sem­blança de Déu. Només serem capaços d'acu­bi­llar-nos en el seu fal­dar si ens tor­nem nadons can­tant El noi de la mare.