Conseller, busqui'm a Andorra

Gai­rebé amb noc­tur­ni­tat i traïdoria, el nou govern de la Gene­ra­li­tat ha eli­mi­nat la Secre­ta­ria Gene­ral de Política Lingüística, l'ha rebai­xada de nou a l'esta­tus ante­rior, el de l'era pujo­lista, de sim­ple direcció gene­ral, i el que és pit­jor, l'ha retor­nada al Depar­ta­ment de Cul­tura. La raó, la reta­llada del pla d'aus­te­ri­tat. Un dels encerts del tri­par­tit va ser ado­nar-se que la política lingüística havia de ser un afer inter­de­par­ta­men­tal. Veníem dels famo­sos vint-i-pocs anys de govern con­ver­gent en què el fet de tenir-la arra­co­nada a Cul­tura feia que hi hagués sovint con­tra­dic­ci­ons cla­mo­ro­ses en la mateixa acció de l'exe­cu­tiu: així, ens trobàvem con­se­llers de la Gene­ra­li­tat que decla­ra­ven en cas­tellà davant la justícia, a Bar­ce­lona, depar­ta­ments del govern català que sub­ven­ci­o­na­ven actes, fires comer­ci­als, con­gres­sos, etc. sense ni tan sols exi­gir que el català hi fos pre­sent, almenys de manera paral·lela al cas­tellà… Aquest dar­rers set anys, el fet que la política lingüística estigués ads­crita a vice­pre­sidència i que tingués rang de secre­ta­ria gene­ral com­por­tava una coor­di­nació gai­rebé obli­gatòria entre tots els depar­ta­ments i la garan­tia que la qüestió podia anar direc­ta­ment a les reu­ni­ons del con­sell
exe­cu­tiu. Ara, sent una direcció gene­ral més, dependrà de la fer­mesa del con­se­ller de Cul­tura impo­sar-hi la presència d'aquest tema fona­men­tal. Sem­pre, però, par­tint de la base que cada con­se­ller podrà fer i des­fer de la manera que vul­gui al seu depar­ta­ment.

Es tracta d'un veri­ta­ble pas enrere en el pit­jor moment, amb la política lingüística rebre­gada i escapçada pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol. Que el govern, en matèria de llen­gua, comenci amb un error tan gran es fa difícil de pair. Encara més si la supressió de l'esmen­tada secre­ta­ria s'ha fet per inconsciència o per ignorància. És una recu­lada tàctica tan grossa que sem­bla dic­tada pel pit­jor dels ene­mics.

No tenim solució. Aviat començarà a ser hora d'anar pas­sant cap a Andorra a morir lingüísti­ca­ment, com si fos una mena de cemen­tiri d'ele­fants lingüístic. Viuríem en un país on gai­rebé ningú ja no par­larà el català però on almenys totes les lleis l'afa­vo­ri­ran.

El con­se­ller Mas­ca­rell és home de con­vic­ci­ons fer­mes, té deter­mini i ener­gia, per això sap que una cosa és la cul­tura i una altra, la política lingüística (que ha de ser inter­de­par­ta­men­tal). Li
desit­gem tota la sort del món. A mi, però, si em neces­sita, que comenci a bus­car-me a Andorra.