Articles

L'ànima derrotada

El PSC segueix paint la cla­te­llada elec­to­ral, men­tre els seus cra­nis pri­vi­le­gi­ats rumien el futur imper­fet de tanta des­ferra. Després d'un estu­diat i intel·ligent pacte de legis­la­tura –amb segell inequívoc del murri Nadal– els soci­a­lis­tes cata­lans han reprès la pràctica del seu esport pre­di­lecte: la teo­lo­gia. Torna l'eterna dis­qui­sició de les dues ànimes del par­tit, la supe­di­tació al gran déu PSOE... i tota aquesta con­cep­tu­a­lit­zació de rebai­xes recent­ment ati­ada per l'ine­fa­ble his­trió Joan Fer­ran i Sera­fini. Efec­ti­va­ment, l'esquerra posti­deològica no té gaire traça ges­ti­o­nant intan­gi­bles, perquè el pro­blema dels soci­a­lis­tes no ha estat mai la bipar­tició anímica, sinó la vocació per­de­dora dels seus líders. La història elec­to­ral del PSC mos­tra per­fec­ta­ment com, quan Mara­gall i Mon­ti­lla encapçala­ven el PSC per segona vegada a les elec­ci­ons (2003 i 2010, res­pec­ti­va­ment), el par­tit retro­ce­dia sis­temàtica­ment en vots. Impu­tar aquesta dava­llada elec­to­ral només a la fórmula tri­par­tit és un acte de pura covar­dia.

El fracàs soci­a­lista comença fa set anys i tra­du­eix a la per­fecció un sen­ti­ment de con­seqüències tràgiques. Cata­lu­nya és un dels pocs països del món que no té un par­tit hegemònic de cen­tre­es­querra que la majo­ria de ciu­ta­dans tin­gui com una opció seri­osa de govern per al país. En aquest punt coin­ci­deixo amb Joan Fer­ran: els esti­ra­bots de Cas­tells i Ernest Mara­gall només són una cor­tina de fum que vomita els pro­ble­mes interns del PSC al seu germà gran madri­leny. El PSC seria un par­tit mesell encara que dis­posés d'un grup al Congrés, on segui­ria votant-ho tot amb el PSOE sense pro­tes­tar. Els soci­a­lis­tes de bon cor farien bé a aban­do­nar la metafísica i començar a assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats. Si Puig­cercós ha d'aver­go­nyir-se i mar­xar pels seus resul­tats, no veig per què no han de fer el mateix els ideòlegs de la pre­sidència Mon­ti­lla i els hereus natu­rals de l'obi­o­lisme. Durant els últims qua­tre anys he vist més sen­sa­tesa en veus joves soci­a­lis­tes com ara Iolanda Pineda o Núria Parlón que no pas en una sèrie de tòtems que –de moment i a manca de nove­tats, pel que fa al govern del país– com­par­tei­xen un mateix estat: l'ànima der­ro­tada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.