Felicitat dominical

Per fer-nos feliços no cal gaire cosa. Aca­bada la set­mana labo­ral, la feli­ci­tat domi­ni­cal pot començar el diven­dres al ves­pre sopant o pre­nent alguna cosa amb els amics. Si pot ser en llocs agra­da­bles i nets com el Pòrtia, a Reus. L'endemà dis­sabte, abans o després de les com­pres, anar a assa­jar a l'ate­neu o cen­tre cul­tu­ral: tea­tre, cant, dansa... Només pel plaer de fer-ho, sense espe­rar que això ens pugui repor­tar mai cap bene­fici mate­rial. De cara a la nit, haver tin­gut una bona pen­sada i haver com­prat entra­des per a delícies poc cone­gu­des, com el monòleg exe­cu­tat per Martí Pera­fer­rer que des­grana la vida de Ten­nes­see Willi­ams i que fa poc ha pas­sat pel Tea­tre Bar­trina diri­git per Fran­cesc Cerro. Després del tea­tre pro­cu­rar reti­rar aviat perquè l'endemà, si no plou, vols sor­tir d'excursió. No cal anar gaire lluny, en un moment ens podem plan­tar als peus de la Mus­sara o del Mont­sant i cami­nar per penyals de blau can­sat tal com diu Ramon Amigó. Tot i que ens puguem emba­da­lir amb els pai­sat­ges, no ens encan­tem i fem via per poder arri­bar a temps a dinar amb la família al mas, un maset de qua­tre parets i sos­tre, res a veure amb les grans masies de la Cata­lu­nya Vella. I si a l'hora del cafè entra un raig de sol per la fines­tra, la feli­ci­tat ja és com­pleta.

De moment la nos­tra feli­ci­tat no la poden por­tar als tri­bu­nals espa­nyols. De moment.