11.1.11

Els afec­ci­o­nats a la nume­ro­lo­gia tenen, aquest any, qua­tre dates asse­nya­la­des. La pri­mera va ser el dia de cap d'any, que era l'1.1.11. A Girona fins i tot es va con­vo­car un acte polític a la una del mig­dia, tot bus­cant la com­pli­ci­tat d'aquesta insistència numèrica. Segons les cròniques, els assis­tents eren més d'onze però pot­ser no arri­ba­ven a cent onze. Avui és la segona de les dates remar­ca­des per aquesta insistència d'uns. És l'11.1.11. Pot­ser fa massa pocs dies de l'ante­rior perquè s'hagi creat gaire expec­tació. No tenim constància que la nova acu­mu­lació d'uns hagi pro­vo­cat con­vo­catòries con­cre­tes ni ave­ranys fas­tos o nefas­tos. Ara som a la pri­mera set­mana després de les fes­tes de Nadal i Cap d'Any. Per a molts ciu­ta­dans són dies de retorn a les obli­ga­ci­ons, als com­pro­mi­sos o a les ruti­nes, dies amb incli­nació a la seri­o­si­tat, al silenci, a la tris­tesa, dies de cen­dra i de no gaire bon humor. Sort n'hi ha hagut del cap de set­mana de rebai­xes, tan mas­siu i exitós aquest any, segons diuen, per ani­mar la població. El dia de cap d'any també sol ser un dia silenciós, però l'inici del calen­dari li atorga una aurèola espe­cial, la il·lusió del començament. En canvi, fa l'efecte que, en aquest 11.1.11, la gent no està per gai­res bro­mes ni per fer cas de com­bi­na­ci­ons numèriques. Altres coses té al cap, en aquests temps difícils. Els qui els agra­den aques­tes espe­cu­la­ci­ons tenen, però, encara, dos asos a la màniga, a mitjà ter­mini, al novem­bre: l'1.11.11 i l'11.11.11. Sobre aquest dar­rer, dia de sant Martí en el calen­dari catòlic, sí que hem lle­git elu­cu­bra­ci­ons. Fal­ten uns quants mesos i aquests tres onzes cons­ti­tu­ei­xen una pers­pec­tiva que, per a alguns, és mera­ment una curi­o­si­tat, men­tre que, a d'altres, els excita la fan­ta­sia i les expec­ta­ti­ves. Algu­nes per­so­nes bus­quen en els números una lògica oculta, les línies secre­tes que regei­xen el caos del món, l'ordre sub­til que governa allò que ano­me­nem atzar. Si exis­teix deu ser molt soter­rat o molt eteri perquè, la veri­tat, per més uns que acu­mu­lem, el caos con­ti­nua ina­fer­ra­ble.