Trossos

‘Pa negre'

Pa negre està obte­nint un reco­nei­xe­ment extra­or­di­nari, que el con­ver­teix en un dels grans èxits del cinema català. Les nomi­na­ci­ons al Goya, però també les recap­ta­ci­ons fora de Cata­lu­nya, són també un símptoma posi­tiu: el mer­cat espa­nyol té sem­pre una reticència espe­cial res­pecte al que està fet ori­gi­nal­ment en català, que en aquest cas sem­bla haver estat vençuda. Pa negre va bé a Cata­lu­nya i està sor­tint bé fora.

Gèneres

Fa molts anys, va sem­blar que totes les cine­ma­to­gra­fies podien fer de tot: comer­ci­a­li­tat, super­pro­duc­ci­ons, mer­cat local i uni­ver­sal... Ara, espe­ci­al­ment en cinema, cada cul­tura ha de tro­bar el seu lloc on millor llu­ei­xen les seves capa­ci­tats. No tots podem fer de tot. No hi haurà un Hollywood a cada país: tam­poc a Itàlia, a França o a Espa­nya, que ho han inten­tat. Cadascú s'ha d'espe­ci­a­lit­zar en allò que pot fer bé i com­pe­ti­ti­va­ment.

Local

Pa negre és una pel·lícula rural, tràgica i local. No vol dir que el cinema català hagi de fer sem­pre això. Però va haver-hi un temps que se'ns deia que havíem de fer sem­pre el con­trari: urbà, còmic i cos­mo­po­lita. Pa negre ense­nya que hi ha coses que no hem de des­car­tar. El que ens fa com­pe­ti­tius és el talent indi­vi­dual: històries bones amb ambició nar­ra­tiva, direc­tors arris­cats amb una veu pròpia i un bon plan­ter d'actors i de tècnics que garan­tei­xen un bon look. Al damunt d'uns bons fona­ments. No tant de pres­su­post com de talent.