Horaris comercials

No fa gaire temps, el direc­tor gene­ral de la CECA (patro­nal de les cai­xes que pre­si­deix Isi­dre Fainé) va decla­rar que el pri­mer minis­tre Zapa­tero deia imbe­cil·litats. A mi, fran­ca­ment, em va sem­blar un llen­guatge insul­tant, into­le­ra­ble i, sobre­tot, impropi d'un fun­ci­o­nari bene­fi­ciat pel sis­tema. Que si es per­den les for­mes entre diri­gents polítics i exe­cu­tius escan­da­lo­sa­ment pri­vi­le­gi­ats, ja em diran quina exem­pla­ri­tat podríem ofe­rir a les vícti­mes del model social vigent i també injust. Això no sig­ni­fica, però, que en uns ter­mes més cor­rec­tes, no es pugui cri­ti­car la gestió del pre­si­dent, que, segons va dir Jordi Sevi­lla, en tant que exmi­nis­tre i dipu­tat del PSOE, no sap res d'eco­no­mia, però en un parell de tar­des se li podria fer un cur­set acce­le­rat. I ara con­cre­ta­ment, Zapa­tero ha tor­nat a demos­trar que, davant la crisi que patim, segueix amb l'anunci d'ocurrències aïlla­des i de mesu­res total­ment man­ca­des de rigor i con­tra­pro­du­ents.

Vegin, si no, aquesta bar­ba­ri­tat que és l'últim conill que l'il·lusi­o­nista ha tret del bar­ret de copa. M'estic refe­rint, és clar, a la pro­posta d'eli­mi­nar la regu­lació dels hora­ris comer­ci­als a fi de pro­duir un aug­ment del con­sum. Ja m'expli­ca­ran què té a veure l'ober­tura per­ma­nent dels esta­bli­ments comer­ci­als amb la capa­ci­tat de con­sum. Sevi­lla li hau­ria de fer notar que el con­sum depèn d'un poder adqui­si­tiu que la política del govern esta­tal reta­lla sis­temàtica­ment amb con­ge­la­ci­ons i reta­lla­des de sala­ris i pres­ta­ci­ons soci­als, i amb l'auto­rit­zació d'uns abu­sius incre­ments de tari­fes de ser­veis públics de pri­mera neces­si­tat que bui­den les but­xa­ques de les clas­ses modes­tes per engrei­xar encara més les grans for­tu­nes dels mono­po­lis­tes i con­ces­si­o­na­ris d'aigua, gas, ben­zina, elec­tri­ci­tat, telèfons, peat­ges, etc. Sense pre­ser­vació del poder adqui­si­tiu i con­fiança en el futur, no hi haurà con­sum que val­gui. Que no te ente­ras, Con­tre­ras.

Per­so­nal­ment, en la meva con­dició de con­se­ller de Comerç, Con­sum i Turisme (1980-86), em resulta penós de veure que, tants anys després del recurs que aquell minis­tre Boyer pro­ce­dent de l'esquerra radi­cal i també de la direcció del ser­vei d'estu­dis de l'INI fran­quista va pre­sen­tar con­tra la pri­mera llei de comerç de la Gene­ra­li­tat, ara ens tor­nin a vul­ne­rar la com­petència exclu­siva (que vol dir exclo­ent) que en aquesta matèria ens atorga l'Esta­tut. I, a més a més, que de forma irri­tant se'ns vul­gui dir que ho fan pel nos­tre bé i per l'interès gene­ral. En rea­li­tat, aquesta nova burla del nos­tre auto­go­vern és també un insult a la intel·ligència i una genu­flexió davant d'uns poders fàctics, en aquest cas, les grans superfícies, que volen apro­fun­dir encara més en l'holo­caust i l'exter­mini del petit comerç fami­liar de pro­xi­mi­tat. És alta­ment pro­ba­ble que la nova i fla­mant patro­nal CEOE no es pro­nunciï con­tra aquest nou atac a les pimes, atès que en aque­lla orga­nit­zació qui mana de debò és el comitè de nota­bles que agrupa els grans nego­cis por­ta­dors de valors eterns i de cotit­za­ci­ons sense trans­parència. Tot ple­gat pro­voca una sen­sació d'impotència, de desànim i de déjà vu que m'ha impul­sat a relle­gir unes pàgines del lli­bre que vaig escriure ara fa cinc anys (Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de La Caixa. Edi­to­rial La Cam­pana) i que temo que con­serva tota la vigència del món. N'esco­lliré unes quan­tes fra­ses o con­cep­tes, bàsica­ment amb la intenció de denun­ciar la gran presa de pèl de trenta anys d'auto­go­vern en grau de temp­ta­tiva frus­trada i d'abús dels pode­ro­sos.

Deia jo en aquell moment que la patro­nal ANGED recor­dava la polèmica de Cal·licles, que defi­nia la justícia com la volun­tat dels pode­ro­sos, con­tra Sòcra­tes, que l'equi­pa­rava al bé comú. I obser­vava que si impera allò que pro­pugna el capi­ta­lisme sal­vatge de la llei de la selva, hi haurà molta gent des­val­guda que no tindrà accés al comerç urbà de pro­xi­mi­tat. Com ani­ran a com­prar les per­so­nes grans que ja no poden con­duir o les pobres que no tenen cotxe o els ado­les­cents que no tenen car­net de con­duir? I com gosen par­lar de l'accés de la dona al mer­cat de tre­ball com a jus­ti­fi­cació de la mani­o­bra? Que no ho saben, que el 19 per cent dels nas­cuts el 2004 a Bar­ce­lona eren fills d'immi­grants sense vehi­cle i un 29 per cent, fills de mare sol­tera (que més que ningú neces­sita la botiga de pro­xi­mi­tat), que neces­sita, com a família mono­pa­ren­tal, un comerç urbà, cèntric i de pro­xi­mi­tat?

Hem de garan­tir, doncs, un model de soci­e­tat humana i com­pas­siva que per­meti l'atenció als ciu­ta­dans d'edat més avançada i que pro­hi­beixi que les grans empre­ses estran­ge­res de dis­tri­bució facin aquí el mal que per llei tenen pro­hi­bit al seu país d'ori­gen. De fet, si ja tenim uns dels hora­ris més fle­xi­bles de tot Europa, per què hem de renun­ciar a la cohesió social, la segu­re­tat ciu­ta­dana, la qua­li­tat de vida i la soci­a­bi­li­tat que ens pro­por­ci­ona el comerç tra­di­ci­o­nal? No seria hora de desem­mas­ca­rar els mer­ce­na­ris pro­pa­gan­dis­tes dels grans for­mats comer­ci­als que fal­se­gen les dades i volen apro­fi­tar la crisi per als seus espu­ris propòsits?