Que encara no renovi

Hi ha les fes­tes del calen­dari i les fes­tes del fut­bol. A vega­des coin­ci­dei­xen, com ahir. És festa cada dia que juga el Barça. Juga l'equip de Guar­di­ola i el món del fut­bol som­riu. I el món bar­ce­lo­nista con­ti­nua estant pletòric. Hi ha moments que es vol­dria que dures­sin per sem­pre, estats vitals que es vol­drien per­llon­gar en el temps. L'etapa que està vivint el Barça és fruit d'una com­bi­nació mera­ve­llosa de dife­rents fac­tors i de diver­ses per­so­nes. Dels pro­ta­go­nis­tes actu­als, que tot­hom sap qui són i cadascú ho pot eixam­plar al seu gust. Però també d'una suc­cessió de fets pas­sats que han fet pos­si­ble aquest pre­sent mai vist. Al final, però, en el fut­bol i en un club com el Barça tot pot ser tan mera­vellós com és ara i al mateix temps tan fràgil com ha estat sem­pre. Això d'ara no durarà per sem­pre i l'equi­li­bri perquè almenys duri tant com sigui pos­si­ble és molt deli­cat. Molt més del que sem­bla veient jugar l'equip com ho va fer ahir con­tra el Màlaga i tan­tes i tan­tes altres vega­des aquesta mateixa tem­po­rada. S'han de donar les con­di­ci­ons ade­qua­des. I que almenys algú tin­gui la luci­desa de tenir clar qui­nes són.

Posem que aquest cen­tre de gra­ve­tat és (qui vol dis­cu­tir-ho?) Pep Guar­di­ola. Ningú ho dis­cu­teix, és clar. Al con­trari. Si no, no hi hau­ria a aques­tes altu­res de la tem­po­rada aquest neguit més o menys latent perquè acabi reno­vant el seu con­tracte que, ofi­ci­al­ment, expira el 30 de juny. Tot va bé, tant bé, que s'ha de fer el que sigui per asse­gu­rar-ne la con­tinuïtat. Falta la con­fir­mació d'una cosa: la con­tinuïtat de Guar­di­ola. Que renovi perquè tot­hom esti­gui tran­quil, diuen com a argu­ment. És, sens dubte, un plan­te­ja­ment lògic, la posició més fàcil. Però ens hem pre­gun­tat si són els plan­te­ja­ments fàcils els que fan pos­si­ble que l'equip esti­gui al nivell que està. Fa l'efecte que no. Que, pre­ci­sa­ment perquè algú (o uns quants) es plan­teja rep­tes més com­pli­cats, més ambi­ci­o­sos, més exi­gents, tenim el que tenim. I, de veri­tat estar «tran­quils» és el que convé més? A vega­des ens hem de fer les pre­gun­tes més sen­zi­lles per tro­bar les res­pos­tes a les situ­a­ci­ons més com­ple­xes. Pot­ser no, pot­ser per tenir el que tenim i que duri, el que no s'ha d'estar és tran­quil. No és millor que tot­hom esti­gui con­cen­trat, al seu lloc, pen­dent del que li toca, amb la tensió necessària perquè no hi hagi cap badada? I si després de pre­gun­tar-nos tot això ens pre­gun­tem si el fet que Guar­di­ola encara no hagi reno­vat és la clau de volta de tot ple­gat. No és que la carta de reno­var quan ell cre­gui que és el moment sigui el nucli bàsic, el motor del rumb mera­vellós de l'equip. No, no és això. Però sí que pot­ser és l'inter­rup­tor que manté con­nec­tada l'alarma, la còpia de segu­re­tat que pre­serva els fona­ments. Perquè renovi Guar­di­ola s'han de donar les con­di­ci­ons ade­qua­des. Doncs perquè es donin ple­na­ment, pot­ser el que hem de desit­jar és que Guar­di­ola no renovi encara. Ningú ho podria dir més bé de com ho va dir Messi: «Que renovi quan vul­gui, però que renovi.» Doncs això, quan vul­gui. I si ell deci­deix que ha de sig­nar con­trac­tes de mig any perquè això és el millor, doncs que renovi de mig any en mig any. Així, men­tres­tant, tot­hom es man­tindrà a lloc. L'equip, fent que la rutina no sigui una arma de doble tall sinó com­pe­tir amb el nivell d'exigència amb què juga tots i cadas­cun dels par­tits. La direc­tiva, estant pel que ha d'estar. Els peri­o­dis­tes, estant pels fets i no aixe­cant fal­ses expec­ta­ti­ves. I la gent blau­grana, sabent que si Guar­di­ola renova d'any en any és a fi de bé de tots. Del Barça, és clar (per la màxima d'Eva­rist Mur­tra: «Quan dub­tis, fes el que cre­guis millor pel club.») La solució fàcil per a ell seria fir­mar per tres o qua­tre anys. En la solució com­plexa, reno­var d'any en any, el guany és per al Barça; ell, en tot cas, és qui més hi arrisca (i no només diners). Qui pot pen­sar que s'equi­voca, si ha encer­tat tant i tant en totes les deci­si­ons que pren? Que renovi quan vul­gui, com diu Messi. Però, per si de cas, que no ho faci encara.

Cele­brem, men­tres­tant, el magnífic par­tit que va fer ahir l'equip con­tra el Màlaga. La suc­cessió de juga­des fantàsti­ques. El fut­bol més par­ti­cu­lar que s'ha vist mai, i el més uni­ver­sal de tots els temps. La repe­tició dels noranta minuts més rodons i plens de detalls alhora. Un altre con­cepte, un altre ritme, una altra dimensió. Si això durarà més o menys, no se sap. Però si el que es vol és estar tran­quil, només s'ha de pen­sar que qui ho vigila és Guar­di­ola.

Per­do­nin que aquesta vegada amb prou fei­nes hagi par­lat del 4-1 con­tra el Màlaga. (O pot­ser sí?) Con­fio que, san­ti­fi­cant la festa, ja el van veure al camp o a la tele­visió. A aques­tes altu­res tot­hom ja sap quan és festa de pre­cepte.