No en un espai públic!

Exfu­ma­dor de fa massa anys per tenir dret a nostàlgies de tabacs, no tinc res a dir con­tra la llei, ori­en­tada a fer més salu­da­ble la salut física del nos­tre entorn. Molt bé: les reac­ci­ons, però, tan esperpènti­ques, d'una banda i de l'altra, pròpies d'una “España de cha­ranga y pan­de­reta”, demos­tren que el que ens deu fallar és la salut men­tal. Que la llei rebaixi els fums dels que ens cre­ien en una pàtria culta, digna, des­lliu­rada i feliç!

I un prec a ses senyo­ries que legis­len: facin exten­sius els pre­cep­tes de la llei a l'ús desor­bi­tat dels telèfons mòbils. Que ningú no en pugui fer ús, mai!, en espais públics ni a tocar de cen­tres on hi hagi cana­lla o lec­tors voca­ci­o­nals. Usu­ari, a la força, d'un AVE massa car, ¿tinc dret a dema­nar que les for­ces que garan­tei­xen el cap­te­ni­ment honest de la ciu­ta­da­nia infil­trin jut­ges i poli­cies a tots els vagons de l'AVE i que actuïn, si cal, per ofici con­tra les bar­ba­ri­tats que ens hem d'empas­sar i que són pro­cla­ma­des sense cap mena de pudor? N'hi ha que pre­pa­ren mob­bings immo­bi­li­a­ris con­tra llo­ga­ters vells i sols donant ordres con­cre­tes a les per­so­nes que han de coo­pe­rar per aco­llo­nir el llo­ga­ter i forçar-lo a cedir l'habi­tatge a canvi de ben poca cosa. D'altres s'han espe­ci­a­lit­zat en relats de banyes, en un país que deu ser la pàtria dels banyuts sense fron­te­res. Un altre sec­tor explica en veu massa alta –i ho diu un sord in cres­cendo– les tram­pes que cal fer per acon­se­guir apro­var opo­si­ci­ons a tal o qual admi­nis­tració. Un altre seg­ment es dedica a expli­car xafar­de­ries de sogres i nores o de secretàries/secre­ta­ris gene­rals de par­tits o de les famílies llurs. Capítol extra –en algun viatge de tres hore­tes, més o menys– va dedi­cat a les sub­ven­ci­ons o als con­cur­sos de lici­tació d'obres i/o de con­cur­sos per a grans obres o con­ces­si­ons en exclu­siva (ai- xò sí, mit­jançant el paga­ment de comis­si­ons, crec, sobre­di­men­si­o­na­des).

Els que pre­fe­rim la lec­tura i el silenci i no ens hem apun­tat a cap de les dites xar­xes soci­als, estem per­duts. Ara dema­nem els auri­cu­lars no per mirar les pel·lícules, sinó per no haver de sen­tir tan­tes diar­rees que puden i que con­ta­mi­nen, molt més peri­llo­ses, penso, que el per­se­guidíssim con­sum de tabac.