Articles

Martí Anglada

“¿És que el periodisme no té res a veure amb l'intent d'assassinat de la congressista Gabrielle Giffords als Estats Units a mans d'un extremista del Tea Party?”

Ho deia l'altre dia en aques­tes matei­xes pàgines el cap de l'Avui.​cat, en Jordi Pal­mer: “El Twit­ter, que pri­mer tot just ser­via per inter­can­viar impres­si­ons amb els amics sense que se n'acabés d'enten­dre gaire la uti­li­tat, ara ja és una font infor­ma­tiva accep­tada per la pro­fessió”. Jo també he pujat al tren del Twit­ter i he des­co­bert un nou món de refle­xi­ons, de reco­ma­na­ci­ons interes­sants i una nova imme­di­a­tesa en la comu­ni­cació molt útil per a la gent que vol estar infor­mada al minut. El pro­blema és que a mesura que passo més hores lle­gint arti­cles i comen­ta­ris refe­ren­ci­ats al Twit­ter, dedico
menys temps a lle­gir lli­bres. Com més mis­sat­ges d'un màxim de 140 caràcters m'empasso de forma imme­di­ata i com­pul­siva, menys espai em queda per a les refle­xi­ons necessària­ment més com­ple­tes i repo­sa­des d'un bon repor­tatge de premsa de cap de set­mana. Ja fa temps que som vícti­mes de l'excés d'estímuls comu­ni­ca­tius. El llen­guatge de la publi­ci­tat –que busca res­pos­tes ràpides a mis­sat­ges curts i sim­ples– ha gua­nyat la bata­lla al llen­guatge divul­ga­tiu. Que ho pre­gun­tin als mes­tres, que han de fer mans i mànigues per cri­dar l'atenció d'uns alum­nes esti­mu­lats només per la tele­visió i la Wii! Que ho pre­gun­tin als direc­tius de les tele­vi­si­ons pri­va­des, que han renun­ciat als pro­gra­mes de debat i entre­vis­tes en hora­ris de màxima audiència perquè els espec­ta­dors no aguan­tem més de mig minut veient un senyor par­lant sense fer zàping!

No des­co­breixo res, ja ho sé. Gio­vanni Sar­tori a Homo videns ja ho apun­tava, Umberto Eco ho teo­rit­zava als anys vui­tanta i Al Gore a L'assalt a la raó actu­a­lit­zava aquest mateix pen­sa­ment a prin­ci­pis de la dècada pas­sada. Però aquests dies, no puc dei­xar de revi­si­tar aques­tes refle­xi­ons entorn del peri­o­disme en lle­gir els home­nat­ges dedi­cats a Martí Anglada en arti­cles de premsa, blocs d'inter­net –o al mateix Polònia, amb Angela Merkel encapçalant una impro­vi­sada festa de comiat del veterà cor­res­pon­sal–. Per no inco­mo­dar-lo, m'estal­vio els elo­gis públics a qui ha estat durant tant de temps amic, mes­tre i referència pro­fes­si­o­nal ine­vi­ta­ble en tots els meus anys de pro­fessió. He gau­dit i patit a parts iguals dels seus con­sells i exigències com a cap d'Inter­na­ci­o­nal de TV3. I crec que això ho podrien dir molts més peri­o­dis­tes joves a qui en Martí ens ha transmès els valors del peri­o­disme que ell també va rebre d'Hora­cio Sáenz Guer­rero o de Car­los Nadal, que des de La Van­guar­dia van esta­blir les bases del que són avui totes les sec­ci­ons d'Inter­na­ci­o­nal dels mit­jans de Cata­lu­nya. En Martí va ser un inno­va­dor des del pri­mer moment: és un dels pri­mers que van fer cròniques inter­na­ci­o­nals en català i per a tele­visió. Encara que avui això sem­bli nor­mal, no ho era als anys vui­tanta, quan ell va inau­gu­rar la pri­mera cor­res­pon­sa­lia de TV3 a Was­hing­ton. A la nos­tra pro­fessió, la premsa escrita i la llen­gua cas­te­llana eren les divi­ses pròpies de qui volgués fer peri­o­disme de pres­tigi. En Martí va superar aquest obs­ta­cle i ens va faci­li­tar el camí als que veníem després. Escri­via Vicenç Villa­toro a l'Avui fa uns dies: “Les seves cròniques més recents són lliçons de què passa, però també lliçons de com expli­car què passa. De vega­des miti­fi­quem, amb raó, les velles gene­ra­ci­ons de peri­o­dis­tes que ha donat aquest país. En Martí Anglada és de la mateixa fusta. De la millor. A TV3 ha mar­cat estil i hau­ria d'haver fet escola.”

Doncs sí, en Martí Anglada ha fet escola. La recepta del seu èxit és la capa­ci­tat d'expli­car la com­ple­xi­tat del món en el for­mat que exi­gei­xen els nous temps. I això no és fàcil. Però és impres­cin­di­ble. Sense rigor i hones­te­dat ens que­dem orfes per fer front al bom­bar­deig de mis­sat­ges interes­sats que rebem contínua­ment. I que en una situ­ació de crisi com l'actual, poden ser encara més peri­llo­sos. ¿O és que el peri­o­disme no té res a veure amb l'intent d'assas­si­nat de la con­gres­sista Gabri­e­lle Gif­fords als Estats Units a mans d'un extre­mista del Tea Party? ¿O l'opinió pública no té res a dir sobre la pre­tesa amenaça del dèficit de les comu­ni­tats autònomes res­pecte de l'Estat espa­nyol? ¿O els ciu­ta­dans no tenim dret a saber quin paper han jugat els bancs i el govern ale­many en la crisi de l'euro i les ame­na­ces d'inter­venció de l'eco­no­mia espa­nyola? El Twit­ter ens per­met imme­di­a­tesa i demo­cra­titza la figura de l'emis­sor d'infor­mació. Però, al final, si volem saber per què pas­sen les coses només ens ho poden expli­car peri­o­dis­tes intel·ligents i com­pro­me­sos. Com en Martí Anglada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.