Les (a) normalitats

Pot­ser té raó, Rajoy, quan parla d'anor­ma­li­tat. És anor­mal que un estat que vol­dria ser plu­ri­cul­tu­ral (ho diu la Cons­ti­tució) només uti­litzi les pos­si­bi­li­tats de les llengües que asse­gura patro­ci­nar en una sessió que no sola­ment és simbòlica i prou sinó que també és allò que en podríem dir “tau­tològica”. El dia que es fa ser­vir el català, l'euskera i el gallec al Senat no és per dis­cu­tir sobre esta­tuts d'auto­no­mia o sobre la crisi o sobre les cen­trals nucle­ars. És un dia en el qual el debat es cen­tra en la llen­gua. És a dir, fer ser­vir les llengües ofi­ci­als ser­veix per par­lar de llengües ofi­ci­als. Això no és nor­mal. No és nor­mal que un país que té un idi­oma propi amb segles d'existència esti­gui pido­lant les engru­nes d'un Estat que l'hau­ria de defen­sar –si s'ho cregués– com una riquesa civi­lit­za­dora. No és nor­mal que el català sigui pràcti­ca­ment absent dels cine­mes, sigui mino­ri­tari en els mit­jans de comu­ni­cació i no sigui neces­sari en el que­fer quo­tidià dels seus ciu­ta­dans. No és nor­mal que s'intenti ban­de­jar de l'escola i que no se li ator­gui cap cre­den­cial de nor­ma­li­tat sinó que sigui vist com a part d'una volun­tat dic­ta­to­rial, com un símptoma de pre­potència, com una arma agres­siva. No és nor­mal que no sigui impres­cin­di­ble saber la llen­gua d'aquest país per viure en aquest país. No pas a través de decrets sinó de la nor­ma­li­tat que hem de supo­sar que és vigent a Ale­ma­nya o a Angla­terra. La demagògia que hem vis­cut aquests dies (el cost de la tra­ducció, allò que n'han dit “l'espec­ta­cle dels pin­ga­ni­llos”) ens informa del fracàs defi­ni­tiu d'aque­lla entelèquia que pen­sava en l'Estat com a instància pro­tec­tora que podria impul­sar el res­pecte i la con­vivència. Tot es redu­eix de nou, per a molts, a les “pecu­li­a­ri­da­des regi­o­na­les” que ens ense­nya­ven, de petits, a For­mación del Espíritu Naci­o­nal. Rajoy tenia raó: no és nor­mal fer-nos creure que hi ha un lloc per a la diferència, per a la iden­ti­tat. Tot seria més fàcil (i nor­mal) si fos d'una altra manera.