La política i la persona

En cap pro­fessió fun­ci­o­nen els clixés fixos, i encara menys en política: només podem aspi­rar a obser­var com els per­fils i les acti­tuds can­vien al llarg del temps, com s'impo­sen uns llen­guat­ges (ver­bals o no) o uns altres, i això molt sovint no és cosa de grans pla­ni­fi­ca­dors ni de spin doc­tors sinó pura evo­lució cul­tu­ral. Evi­dent­ment que els líders arros­se­guen, mar­quen estil i empremta, però el magma dels nos­tres cos­tums, de la nos­tra cul­tura, és el que explica més els can­vis en els per­fils indi­vi­du­als. A Cata­lu­nya no només vivim una segona tran­sició en ter­mes naci­o­nals, sinó també en ter­mes gene­ra­ci­o­nals. Un home pot fer coses immen­ses, però una gene­ració és una cosa més incons­ci­ent. Fins que es fa visi­ble.

D'acord, tor­nem a Obama: el pri­mer gran pre­ce­dent de líder jove, fle­xi­ble, sense gaire dog­ma­tisme de par­tit, obert a incor­po­rar sen­si­bi­li­tats ali­e­nes al seu equip. Un polític-per­sona, en el sen­tit modern de la paraula: les per­so­nes més o menys for­ma­des avui no obe­ei­xen ide­o­lo­gies fixes, es comu­ni­quen amb el món, dis­po­sen de grans eines de conei­xe­ment, saben expres­sar-se com mai, res­po­nen a estímuls molt imme­di­ats i molt vari­a­bles. No sé si és millor avui o ahir, ni si algun dia tor­na­ran a impo­sar-se els rígids prin­ci­pis ideològics, però ho dubto molt. El pre­si­dent Mas fitxa Fer­ran Mas­ca­rell com a con­se­ller de Cul­tura, i molta gent del PSC queda indig­nada, així com altra gent de CiU queda un pèl des­con­cer­tada. La majo­ria de gent, però, ho veu com una decisió salu­da­ble que trenca fron­te­res men­tals. Vol dir això que a par­tir d'ara aquest és el model a seguir sem­pre? Evi­dent­ment que no: seria un desor­dre exces­siu i aca­baríem no dis­tin­gint qui és què. Dit d'una altra manera: on és el límit, o el des­a­cord, entre els esque­mes polítics que hem seguit fins ara i la manera com som les per­so­nes (i els líders) avui dia?

A Cata­lu­nya l'invent més cone­gut per obrir els par­tits a la soci­e­tat ha rebut el nom de Casa Gran del Cata­la­nisme, gens imi­tada per les altres for­ma­ci­ons i en canvi eix indis­pen­sa­ble, crec, de la imatge posi­tiva que ha anat for­jant la fede­ració naci­o­na­lista. Després d'alguns anys de rancúnia i empe­ti­ti­ment, tan obli­ga­tori com volun­tari, CiU va deci­dir que l'opció només podia pas­sar per engran­dir-se: en per­so­nes, però també en mati­sos de pen­sa­ment i d'acti­tuds. El con­ver­gent té una imatge menys cari­ca­tu­rit­za­ble jus­ta­ment perquè res­pon a per­fils molt diver­sos, i la cari­ca­tura final del Polònia acaba sent prou justa: el con­ver­gent és l'home del “tot i que”, l'home que tot ho té en compte. Crec que mai havia estat aquesta ben bé la imatge de Pujol, i que, si avui s'imposa aquesta cari­ca­tura, és per alguna raó rela­ci­o­nada amb la major demanda social que els par­tits obrin més la ment. Cosa que obliga a una certa trans­gressió dels models antics. Més gran encara.

Al cap­da­vall, res del que dic no és tan nou ni tan com­plex: les per­so­nes bus­quen les per­so­nes, i quan es pro­du­eix la veri­ta­ble neces­si­tat, els murs aca­ben caient. Però sí que detecto un divorci encara pre­sent entre les per­so­nes que cre­uen que els par­tits han de domi­nar la política i els que cre­uen (com jo) que l'han de faci­li­tar. El car­net ja no pot ser l'eix de les coses: el com­promís polític és indis­pen­sa­ble, però hi ha molts tipus de com­pro­mi­sos i de vin­cles. No tots pas­sen per l'engreix de la maquinària interna, com sap Mas­ca­rell mateix i com intu­eix ja quasi tot­hom.

Pren­dre par­tit sem­pre seRà millor que no pren­dre'n: però cadascú ha d'esforçar-se a fer la política a la seva manera. No podem anar-nos quei­xant dels polítics si no entrem a par­ti­ci­par en la política, amb el nos­tre estil indi­vi­dual, i no hi dei­xem la nos­tra apor­tació de qual­se­vol mena. Crec que els par­tits hau­rien de ser veri­ta­bles fòrums de reflexió, d'inter­canvi, d'explo­ració de nous per­fils i noves acti­tuds, sense que això hagi de com­por­tar pèrdua d'iden­ti­tat ideològica de cap for­mació política. Ni pèrdua de lide­ratge, ni des­con­trol: jus­ta­ment, el fracàs del tri­par­tit ha vin­gut per aquesta peti­tesa, que alguns ano­me­nen sec­ta­risme i que no cal ni que arribi a aquests nivells. Esti­mar un pro­jecte de país és abraçar, també, les idees dels altres i fins i tot de vega­des dels adver­sa­ris. La bona notícia és que, ara, els polítics s'assem­blen menys als herois soci­als i més a les per­so­nes. Con­fiem que les estruc­tu­res men­tals més peti­tes, a cada lloc, vagin adap­tant-s'hi. Pel seu propi bé.