La frontera, ai!

Cap a Per­pinyà. Al punt de les gari­tes i les màqui­nes de cobra­ment de l'auto­pista, poli­cies a cada car­ril. Obser­ven amb mirada inqui­si­dora el con­tin­gut humà dels vehi­cles; en aquest com­pro­ven que con­sis­teix en dues dones joves i fan el carac­terístic gest indo­lent amb la mà: poden pas­sar. Més gari­tes i màqui­nes –les fran­ce­ses–, poli­cia a cada car­ril i idèntica cerimònia. Tor­nant, fosc, gen­dar­mes i poli­cia de la nació de Rubal­caba, proveïts de llan­ter­nes, pro­ta­go­nit­zen sen­gles esce­nes de pel·lícula d'aque­lles que l'espec­ta­dor ja pre­veu que no tor­ba­ran pas ni l'eva­dit ni l'intraduïble alijo: sos­te­nen el raig lumínic als ulls de les ocu­pants fins a la imper­tinència, fan que miren alguna cosa impre­cisa del vehi­cle, i el gest: poden pas­sar. A qual­se­vol el sor­pren­dria que els qua­tre con­trols –dos d'anada i dos de tor­nada– hagin estat una mica més insis­tents i minu­ci­o­sos (?) que abans de treure les gari­tes poli­ci­als: quan la rat­lla eren dos uni­for­mes i dues ban­de­res sepa­ra­des uns metres i enca­ra­des, i la fron­tera no volia sem­blar, com ara, un record. O és que hem enso­pe­gat un dia par­ti­cu­lar de recerca d'un faci­nerós o d'una par­tida de cocaïna? Però, si fos així, bus­ca­rien l'encar­tat o l'alijo en ambdós sen­tits? Com diem a tocar, poc ho crec pas...: més aviat que, mal­grat tenir TGV directe a París, es tracta d'una per­for­mance, d'una exhi­bició dis­cre­ci­o­nal de la tra­di­ci­o­nal i con­su­e­tu­dinària dels Ces espagnols... i els Gabac­hos que son!