Amb aquella alegria
L'últim gran tabú
Ja a l'antiguitat les dones interrompien embarassos, i ho seguiran fent diguin el que diguin les lleis. Fa poques dècades d'adduïen raons a favor de l'avortament que la ciència ha invalidat. Ara el debat ètic és més intens que mai.
Les feministes dels anys setanta defensaven l'avortament amb alegria, gairebé amb orgull. I amb arguments que avui trontollen. “No, no, tu no tens pas nom. Ets poc més que un pensament, ets un germen solament”, cantava la Guillermina Motta en una adaptació al català de la preciosa cançó Non tu n'as pas de nom (1973), d'Anne Sylvestre. “No ets més que una espora”, deia en un altre vers. I sí, és veritat que un embrió és sobretot una idea de futur, però també ho és que les ecografies han avançat prou per mostrar-nos el present de la minúscula persona en construcció. I resulta que un fetus de nou setmanes, lluny de ser un teixit amorf, ja té dits a les mans i als peus. Resulta que un fetus de cinc mesos es pot sotmetre a una operació per corregir-li l'espina bífida encara dins el ventre de la mare. Resulta que un dels nadons més espavilats que conec és una nena nascuda a mig embaràs: a les vint-i-tres setmanes i cinc dies de gestació, amb un pes de 550 grams.
Avui, les dones que defensen (defensem) l'opció de l'avortament no poden ignorar els avenços mèdics, ni poden seguir mantenint que la vida arrenca a l'instant de néixer. “Un fetus és vida en potència”, em deia un professor de l'institut contrari a la interrupció voluntària de l'embaràs. Tenia raó, tot i que llavors a mi em sabia greu donar-l'hi. Més encara: un fetus és vida en essència. No té sentit sostenir que comencem a viure a les quaranta setmanes d'embaràs quan hi ha tants infants prematurs que arriben a ser adults drets i fets.
Les activistes que van lluitar pel dret a avortar s'entestaven a veure el procediment com un simple tràmit sense conseqüències. “Amb el meu cos faig el que vull”, deien. “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Jo també he avortat, i què?”. Diguem d'entrada que sort en tenim d'elles i de tot el que van aconseguir. Però diguem també que, a diferència d'altres conquestes, aquesta continua sent qüestionable. Que no és com anar a tenyir-se els cabells. Que és una decisió emocionalment difícil, que et deixa poc o molt tocada per sempre. Que és un conflicte ètic com una casa. Que la dona que avorta experimenta sovint una tristesa immensa. I que bona part d'aquestes dones s'acostumen a sentir molt soles, perquè ja no queda bé pregonar als quatre vents que t'has desempallegat del fill que havies engendrat. De fet, l'avortament és un dels últims grans tabús. El secret que moltes dones oculten a les seves mares. El malson que es pateix en silenci. Aquí sí que l'encertava la cançó d'Anne Sylvestre: “Per a mi no és cap festa/ és derrota manifesta./ No és només teu el suplici/ junts anem al sacrifici”.
