El cas de Bèlgica

Aquest mes de gener, Bèlgica ha batut el rècord euro­peu de països sense govern, que fins ara tenia Holanda amb 208 dies, marca que assolí l'any 1977. Bèlgica ha superat aquesta xifra i està en vies de millo­rar-la amb escreix, cosa que posa en relleu que és un país d'història com­pli­cada. De fet, encara no fa dos segles que una con­ferència d'ambai­xa­dors reu­nida a Lon­dres –l'any 1831– reco­negué la inde­pendència de Bèlgica, fins en aquell moment inte­grada en la monar­quia dels Països Bai­xos, de la qual for­mava part –a impuls de Gran Bre­ta­nya– des que l'any 1814 es des­in­tegrà l'imperi napoleònic. El regne dels Països Bai­xos era de cons­ti­tució arbitrària, ja que hi con­vi­vien els catòlics bel­gues i els pro­tes­tants holan­de­sos, els valons del sud i els fla­mencs del nord. A aques­tes diferències se n'hi afe­gien altres d'econòmiques (pro­tec­ci­o­nisme belga i lliu­re­can­visme holandès) i polítiques (supe­di­tació dels bel­gues als holan­de­sos en l'admi­nis­tració i l'ense­nya­ment). En aquest con­text, la pri­mera con­seqüència de l'onada pro­vo­cada pel tri­omf de la bur­ge­sia fran­cesa l'any 1830 –amb la cai­guda de Car­les X– va ser la revolta dels bel­gues, que cul­minà amb la inde­pendència de Bèlgica, cons­tituïda en regne –amb la dinas­tia de Saxònia-Coburg– i decla­rada neu­tral.

Tot aquest tei­xir i des­tei­xir d'estats ha fet que Bèlgica sigui, en la ima­gi­nació popu­lar, l'únic país d'Europa en el qual la iden­ti­fi­cació amb la loca­li­tat imme­di­ata sigui més gran que amb la regió o el país. El resul­tat d'aquesta rea­li­tat com­plexa va ser que l'Estat belga des­cansés en un sufragi molt res­trin­git que ator­gava el poder a la bur­ge­sia francòfona, comer­cial i indus­trial. Això feia que l'estat es man­tingués unit, no per un sen­tit de per­ti­nença –raci­o­nal­ment vol­gut i sen­ti­men­tal­ment assu­mit– a la nació belga, sinó tan sols per un equi­li­bri d'interes­sos obli­gats a con­viure i a arri­bar a pac­tes; uns interes­sos repre­sen­tats per tres par­tits: catòlics, libe­rals i soci­a­lis­tes. El resul­tat d'aquesta frac­tura social va ser, des de molt aviat, que tan sols es pogues­sin for­mar governs de coa­lició, després de nego­ci­a­ci­ons com­pli­ca­des i llar­gues. Aques­tes coa­li­ci­ons han estat sem­pre ines­ta­bles: hi ha hagut 18 governs entre les dues guer­res mun­di­als i 39 des del 1945. A més, els nome­na­ments polítics, judi­ci­als, de fun­ci­o­na­ris, poli­cies i mili­tars s'han adju­di­cat des de sem­pre a cli­ents i amics dels tres par­tits, mit­jançà un repar­ti­ment com­plex i cor­rupte. Una pri­mera con­seqüència d'aquesta situ­ació és que aquest sis­tema de patro­natge gene­ra­lit­zat ha con­ver­tit els par­tits en sim­ples repar­ti­do­res. La segona –denun­ci­ada per Tony Judt– és encara més greu, ja que Bèlgica ha estat últi­ma­ment a la pri­mera plana dels dia­ris per mul­ti­tud d'escàndols: l'enve­ri­na­ment mas­siu de la cadena ali­mentària local per una fuga de dio­xina en el pinso de les galli­nes i en la fari­nada dels porcs, blan­queig de diners, sub­orns i comis­si­ons per a alts càrrecs, segrests, pedofília, assas­si­nats de nens, incom­petència poli­cial i cor­rupció admi­nis­tra­tiva a gran escala.

Al defectuós fun­ci­o­na­ment d'un estat man­cat de cohesió s'hi va afe­gir des del començament una pro­blemàtica lingüística irre­so­lu­ble per la radi­ca­lit­zació d'amb­dues parts. Però el que de veri­tat està dina­mi­tant la uni­tat de Bèlgica és el canvi expe­ri­men­tat en el pes econòmic de fla­mencs i valons. La francòfona Valònia dominà en el pas­sat, però ara es troba en un procés de decadència acce­le­rada. La mine­ria, la siderúrgia, la indus­tria metal·lúrgica i la tèxtil gai­rebé han des­a­pa­re­gut. Per con­tra, Flan­des ha expe­ri­men­tat una expansió espec­ta­cu­lar. Anvers i Gant s'han desen­vo­lu­pat gràcies a la tec­no­lo­gia de ser­veis i al comerç, afa­vo­rit per la seva situ­ació al mig de l'arc que va de Milà al mar del Nord. El 1947, el 20% de la mà d'obra fla­menca encara era a l'agri­cul­tura; avui, hi ha tan sols un 3 %. Els fla­mencs són més que els valons i gua­nyen més per càpita. El con­flicte està ser­vit.

Set revi­si­ons de la Cons­ti­tució en tan sols trenta anys han con­ver­tit l'antic estat uni­tari belga en un estat fede­ral d'extre­mada com­ple­xi­tat: hi ha tres regi­ons (Flan­des, Valònia i Brus­sel·les capi­tal), cada una amb el seu par­la­ment, a més del naci­o­nal; hi ha alhora tres comu­ni­tats lingüísti­ques, que no coin­ci­dei­xen amb les regi­ons, i cada una té també els seu par­la­ment; i les regi­ons, per últim, estan divi­di­des en deu províncies (5 a Flan­des i 5 a Valònia), que també tenen com­petències admi­nis­tra­ti­ves i de govern. La con­seqüència de tot això és –en parau­les de Tony Judt– que “Bèlgica ja no és un estat, ni tan sols dos, sinó un bati­bull d'auto­ri­tats que se super­po­sen i dupli­quen”, amb un cost econòmic altíssim que fa que Bèlgica tin­gui la pro­porció més ele­vada de deute públic, res­pecte al pro­ducte inte­rior brut, d'Europa occi­den­tal.

Aquesta situ­ació pot ésser valo­rada des de posi­ci­ons abso­lu­ta­ment con­tra­po­sa­des. No entraré en el debat, que és ines­go­ta­ble com tots aquells en què es bar­re­gen raons, sen­ti­ments i històries més o menys pre­fa­bri­ca­des. Tan sols apunto, més enllà de l'anècdota con­creta, que la per­pe­tu­ació inde­fi­nida de con­flic­tes d'aquesta mena no ajuda gens al nor­mal desen­vo­lu­pa­ment de les comu­ni­tats enfron­ta­des. Qual­se­vol que sigui el seu desen­llaç, és de salut pública pre­ci­pi­tar-lo, amb la fina­li­tat d'evi­tar que una malal­tia crònica acabi per des­truir tot el cos social. Amb el benentès que l'impe­di­ment més greu per sor­tir d'aquest punt mort és la man­cança de coratge civil, que comença per no dir en públic el mateix que es diu en pri­vat.