Raimon, home d'honor

El prop­pas­sat dia 28, festa de sant Tomàs d'Aquino, la Uni­ver­si­tat d'Ala­cant inves­tia Ave­lino Corma i Ramon Pele­gero doc­tors ‘hono­ris causa'. Si el pri­mer és un químic il·lus­tre, el segon és Rai­mon, el can­tau­tor que ha posat música i lle­tra, des del 1962, a la nos­tra vida per veure si ens des­pertàvem, fills com som d'una pàtria massa enso­pida. Quan som molt pocs els que encara par­lem de Països Cata­lans, han estat can­tau­tors com Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Mont­llor o Rai­mon els que ens han recor­dat que el català és, per a nosal­tres, una pàtria, mal­grat els intents ferot­ges, polítics i cul­tu­rals, per fer-ne xixina o carn pico­lada. ¿Per què obli­dem, ingrats, que la Nova Cançó va donar fe que el català era també una llen­gua par­lada, que aspi­rava legítima­ment a ser pública, pròpia, ofi­cial, d'ús quo­tidià i d'ús científic com dema­nava Car­les Riba tot pro­lo­gant noves edi­ci­ons del Pom­peu Fabra?

El camí, però, no ha estat gens fàcil. Ho pre­deia, amb segell d'urgència, ja el 1968 Rai­mon en el pròleg a Poe­mes i cançons de Car­les Riba, lli­bre edi­tat pel tar­ra­goní Ramon Comas a la col·lecció Les Hores Extres: “En menys de cinc anys el Prin­ci­pat, el País Valencià i les Illes ham donat, en el ter­reny de la cançó, gent dolenta, com a qual­se­vol altre país, i gent bona també”. Tot i recor­dar que ni ràdio ni tele­visió dona­ven faci­li­tats a la cançó en català, la pro­ducció d'aquesta s'havia mul­ti­pli­cat com en cap altre temps històric. Tot amb tot, Rai­mon ens feia una crida sense esclet­xes: “De vega­des veus gent que es creu cívica­ment res­pon­sa­ble i que no és capaç de pen­sar que l'etapa 39-62 pot retor­nar i això depèn tant dels que fem les cançons, com dels que les escol­ten i sobre­tot dels qui por­ten les cases de dis­cos i allò que en podríem dir infra­es­truc­tura del fet públic de la cançó (...). Si les coses con­ti­nuen com estan, ens podem que­dar sense cançó de la nit al matí”.

Vint-i-un anys més tard, Rai­mon era entre els can­tau­tors que es tan­ca­ven a la seu de la con­se­lle­ria de Cul­tura (¿?) de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya per pro­tes­tar con­tra la incúria del govern català i de TV3 amb relació a la cançó en llen­gua cata­lana. Vaig viure en directe l'hos­ti­li­tat dels res­pon­sa­bles de la política cul­tu­ral cata­lana con­tra aquell col·lec­tiu. L'amic del de Xàtiva, Vázquez Mon­talbán, ho resu­mia així a El Temps: “Si una política cul­tu­ral con­tri­bu­eix a aïllar la cançó, ¿com pot auto­jus­ti­fi­car-se asse­nya­lant que la cançó està aïllada i quasi ani­hi­lada?”