O caixa o faixa

Com que­da­ria la caixa cata­lana si afluixéssim la faixa espa­nyola? Aquesta set­mana, s'ha par­lat de les nòmines dels fun­ci­o­na­ris en perill, del nos­tre deute galo­pant, de com Cata­lu­nya posava en perill l'eco­no­mia espa­nyola... Tot ple­gat ha remo­gut titu­lars a Bar­ce­lona, però també a Madrid i fins i tot en la premsa inter­na­ci­o­nal, que ha arri­bat a afir­mar que Cata­lu­nya era el prin­ci­pal obs­ta­cle de qual­se­vol sor­tida a nivell espa­nyol. I és que som la tinya, caram.

Ens pas­sa­ria tot això si fóssim inde­pen­dents? Segur que no, el mateix no. Pot­ser els ingres­sos del govern català serien molt supe­ri­ors, atès que no hau­rien de fer aquest llarg cir­cuit d'anada i tor­nada esqui­lada. Però el més impor­tant és que, arri­bats a cert punt, hi hau­ria tru­ca­des de Frank­furt i de Lon­dres i de Was­hing­ton, aler­tant que la festa ja havia durat massa –i la festa s'inter­rom­pria en sec, com va pas­sar quan l'amic ZP va rebre les tru­ca­des de rigor en el cas espa­nyol.

En altres parau­les, Cata­lu­nya apa­rei­xe­ria en el pano­rama mun­dial com un sub­jecte sobirà, i per tant res­pon­sa­ble, i per tant obser­vat i regu­lat. El pro­blema de la Cata­lu­nya autònoma és que ha estat obli­gada a ser una cri­a­tura irres­pon­sa­ble. En època de bonança, tal irre­gu­la­ri­tat queda camu­flada; algú se'n va a pas­sar la bar­re­tina a Madrid, torna amb una almoina per tapar qua­tre forats, i anar tirant. Els cata­lans ens car­re­guem de com­petències, de fun­ci­o­na­ris, de res­pon­sa­bi­li­tats històriques i cul­tu­rals, però la caixa la porta un altre. En temps de penúria, quan aca­bem la jor­nada ens hem de plan­tar a la porta per pido­lar.

Se suposa que som els més rics, els més pro­duc­tius, i els que més con­tribuïm a les arques comu­nes. La lec­tura dels rivals és que mai no en tenim prou, que som uns usu­rers i acu­mu­la­dors, i que a pesar de tenir un bon jor­nal, gas­tem com uns con­dem­nats, cosa que al cap­da­vall ens força a esgar­ra­par i posa en perill la pros­pe­ri­tat i el benes­tar de tots. Si aquest és real­ment el pro­blema, no cal patir; que ens aflui­xin les mani­lles i ani­rem a mal­ver­sar a una altra banda.

Tin­guem o no la mà fora­dada, és obvi que la inde­pendència ens faria més res­pon­sa­bles. Pot­ser més benes­tants, molt pro­ba­ble­ment més lliu­res, però sobre­tot, sobre­tot, més adults. I si fóssim majors d'edat, la premsa inter­na­ci­o­nal no diria que som uns con­sen­tits que esguer­rem l'eco­no­mia fami­liar, els veïns no es quei­xa­rien cada dia, i nosal­tres no faríem de cor­nuts men­tre paguem el beure. Tot­hom con­tent, doncs. Què estem espe­rant?