Transició pacífica

La maquinària eufemística de la diplomàcia nord-ame­ri­cana ja ha encu­nyat la idea força que ha de per­me­tre en la revolta d'Egipte com­pa­ti­bi­lit­zar el fet de tenir un pre­si­dent premi Nobel de la Pau com Barack Obama amb els interes­sos geo­es­tratègics de l'imperi a la zona que poc tenen a veure amb l'ideal de lli­ber­tat que tenen els egip­cis. La idea és la tran­sició pacífica. Com si la violència no existís. Els enfron­ta­ments d'ahir al Caire no són casu­a­li­tat. La violència serà un ele­ment con­subs­tan­cial a la revolta perquè el règim és vio­lent, s'ha per­pe­tuat durant dècades de manera vio­lenta, i Mubàrak no mar­xarà perquè sigui una per­sona edu­cada. Des de la como­di­tat occi­den­tal par­lem de la no-violència com un valor uni­ver­sal. La volun­tat de lli­ber­tat i democràcia ha cos­tat sem­pre mol­tes vides. I en bona part, el nos­tre nivell de vida s'ha fona­men­tat sobre règims vio­lents i dic­ta­to­ri­als com el d'Egipte, Tunísia o el Mar­roc. És para­do­xal i hipòcrita. Dema­nem als sah­rauís que no tin­guin una res­posta vio­lenta a l'ocu­pació vio­lenta del seu país per part dels mar­ro­quins. La tran­sició ha de ser pacífica o no, però serà la tran­sició que gua­nyin els egip­cis i les egípcies i no la que con­vin­gui als nos­tres governs occi­den­tals.