El discurs del rei

Les pel·lícules més ben situ­a­des a la cursa dels Oscar d'enguany són El dis­curs del rei i Face­book: la xarxa social, totes dues retrats fic­ci­o­nats sobre per­so­nat­ges públics cone­guts pels espec­ta­dors i alhora enigmàtics: el monarca anglès que va viure la Segona Guerra Mun­dial i el jove cre­a­dor d'un dels impe­ris informàtics del segle XXI. I si mirem els lli­bres més venuts a Cata­lu­nya l'any pas­sat ens tro­bem amb Se sabrà tot de Xavier Bosch i La màscara del rei Artur de Pilar Rahola. Tots dos peri­o­dis­tes, que excel·lei­xen en el seu ofici també quan escri­uen lli­bres: Bosch retrata la rea­li­tat política i econòmica que ens envolta aju­dat de noms fal­sos –però situ­a­ci­ons ver­sem­blants–, i Rahola acon­se­gueix a través d'un retrat íntim d'Artur Mas reha­bi­li­tar la figura de l'actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, molt sotra­gada després d'anys d'imi­ta­ci­ons bur­les­ques al Polònia. ¿Què ens ha por­tat a aquesta allau de rea­li­tat en els espais fins ara dedi­cats a l'entre­te­ni­ment? ¿És que els nos­tres cre­a­dors s'han que­dat sense idees? ¿És que la gra­ve­tat de la crisi econòmica no ens per­met l'evasió i, de cop, tots tenim la neces­si­tat impe­ri­osa d'enten­dre què passa al món?

És difícil d'ana­lit­zar aquest feno­men, però una part impor­tant és que ha can­viat molt la manera com tenim de trac­tar la pri­va­ci­tat. Per influència dels papa­razzi i la tele­re­a­li­tat, hem assu­mit com a lícit –i fins i tot desit­ja­ble– que no hi hagi aspec­tes de la vida de la gent que que­din en l'àmbit pri­vat. Pel·lícules com The queen sobre l'actual reina d'Angla­terra o lli­bres com Ana­tomía de un ins­tante, de Javier Cer­cas, sobre el cop d'Estat del 23-F ens demos­tren que la reverència per les per­so­nes en posi­ci­ons d'auto­ri­tat ja no és la que era. Les tele­no­vel·les i l'entro­nit­zació dels sen­ti­ments en els pro­gra­mes de tafa­ne­ries de la tele­visió també han aca­bat fent-nos creure que les coses impor­tants de la vida es deci­dei­xen final­ment per la importància de les rela­ci­ons huma­nes. Així, intuïm que la majo­ria del que es publica –en premsa, lli­bres d'història, o en els docu­ments fil­trats per Wiki­le­aks– és només la façana de la rea­li­tat. Però que allò que és real­ment impor­tant passa en la inti­mi­tat de les con­ver­ses pri­va­des o, fins i tot, només en el pen­sa­ment i la psi­co­lo­gia dels pro­ta­go­nis­tes. Com que l'inte­rior del cer­vell dels per­so­nat­ges és inac­ces­si­ble per als peri­o­dis­tes, ales­ho­res és el novel·lista o el guio­nista el que entra en acció. Els docu­dra­mes o les pel·lícules biogràfiques poden con­ver­tir-se en una eina impor­tantíssima per a la difusió del que, en altres moments, seria entès com a peri­o­disme d'inves­ti­gació. Així, per exem­ple, el mes d'abril podrem veure a TV3 la pel·lícula sobre les difícils rela­ci­ons per­so­nals entre els pre­si­dents Macià i Com­panys. O no es per­din una de les obres de tea­tre més espe­ra­des de la tem­po­rada al Villar­roel: Des­clas­si­fi­cats. Una peri­o­dista con­tra el poder, de Pere Riera. Pot­ser tro­ba­ran alguna coin­cidència amb la rea­li­tat en les rela­ci­ons fictícies d'una cone­guda entre­vis­ta­dora de tele­visió i un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, també fic­tici.

Segur que en algun estudi de cre­ació dels Estats Units ja deuen estar escri­vint una pel·lícula sobre com està vivint Hosni Mubàrak i la seva cort les revol­tes d'aquesta set­mana als car­rers d'Egipte. De fet, un dra­ma­turg francès ja pre­para una obra de tea­tre sobre la relació entre l'exdic­ta­dor de Tunísia, Ben Ali, i la seva dona, que –segons ell– explica les veri­ta­bles raons de l'odi que els tuni­si­ans han anat acu­mu­lant aquests últims anys con­tra el seu pre­si­dent. Hi ha un interès comer­cial evi­dent en un pro­jecte com aquest, com expli­cava Ric­hard Klein, un direc­tiu de la BBC: “En un món de cen­te­nars de canals de tele­visió digi­tals i mili­ons de pàgines d'inter­net d'accés uni­ver­sal, és molt difícil atraure l'atenció del públic per històries i per­so­nat­ges de ficció dels quals ningú no ha sen­tit a par­lar abans. Si basem les nos­tres històries en fets reals i cone­guts, podem rein­ter­pre­tar-los i exa­mi­nar-los, però la gent ja té un interès previ. És una bona recepta per asse­gu­rar-se l'èxit d'audiència.” Òbvi­a­ment, no és només comer­cial l'interès que des­perta aquesta onada de rea­li­tat als cine­mes, lli­bres i tele­visió. Hi ha alguna cosa que el públic vol saber i que els peri­o­dis­tes no sabem expli­car. Però alerta a creure'ns tot el que ens ense­nyen al cine en forma de tràiler o a les lli­bre­ries sota l'epígraf de Ficció.