Egipte i el relat televisiu

És pro­ba­ble que la majo­ria de gent que aquests dies ha pre­sen­ciat per tele­visió els fets de la plaça Tah­rir del Caire, fa un parell de set­ma­nes no havia sen­tit mai a par­lar de la plaça Tah­rir: sim­ple­ment no sabia que exis­tia. I també és pro­ba­ble la majo­ria dels tele­es­pec­ta­dors no sabrien situar, ni encara avui, Egipte en el mapa.

Els conei­xe­ments sobre Egipte –a banda de la cul­tura gene­ral faraònica, pira­mi­dal i flu­vial– o eren nuls per a la majo­ria de la gent o, per als més cos­mo­po­li­tes, tenien a veure amb els catàlegs de vacan­ces de les agències de viat­ges. Ara, enmig de l'anal­fa­be­tisme fun­ci­o­nal de la nos­tra soci­e­tat, ha sor­git el fet mediàtic de situar la plaça Tah­rir en el cen­tre de l'atenció infor­ma­tiva: la tele­visió trans­me­tent hores i hores imat­ges (algu­nes en temps real i mol­tes de repe­ti­des) per a un públic que mai havia mani­fes­tat cap interès per aque­lla gent, ni per aquell país, ni per saber el què-qui-com del senyor Mubàrak.

La càmera fixa de la cadena Al-Jaze­era ha tin­gut més sort que les càmeres fixes del temps o del trànsit de la Tele­visió de Cata­lu­nya i ha anat sub­mi­nis­trant mate­rial d'alt valor per a les empre­ses de comu­ni­cació. Sense imat­ges, la infor­mació tele­vi­siva categòrica dels fets de la plaça Tah­rir s'hau­ria reduït fins a l'anècdota, com suc­ce­eix en tants i tants con­flic­tes civils o mili­tars del món actual, que pas­sen des­a­per­ce­buts o dels quals se n'informa en for­mat de breu pel sim­ple fet que no es dis­posa d'imat­ges. El fet que la fórmula de les imat­ges de la plaça Tah­rir, a més, inclogués entre els ingre­di­ents dosis de violència i dosis d'exo­tisme, ha fet la resta.

La curi­o­si­tat sob­tada del tele­es­pec­ta­dor occi­den­tal ha que­dat ple­na­ment satis­feta podent con­tem­plar el con­flicte des del sofà de casa, com si es tractés del par­tit del segle. I els interes­sos de les empre­ses de comu­ni­cació han que­dat satis­fets perquè han aug­men­tat durant unes hores els índexs d'audiència. Però per la tele­visió, en tant que negoci, és igual (o gai­rebé igual, si és que queda algun mora­lista) eme­tre les imat­ges de la plaça Tah­rir que l'últim anunci d'una deter­mi­nada marca de cer­vesa.

Quant als repor­ters i envi­ats espe­ci­als (alguns, tam­poc tots), la sen­sació d'haver fet un bon ser­vei al món posant-se al peu del canó, és res­pec­ta­ble. No es pot dir el mateix dels infor­ma­dors de taula, que s'han entre­tin­gut més a comen­tar la mor­bo­si­tat de les imat­ges con­for­ta­ble­ment ins­tal·lats en els estu­dis de tele­visió que a inves­ti­gar les claus de l'epi­sodi històric actual. Si tan dolent és el règim que ha gover­nat Egipte, com és que no s'han obert els infor­ma­tius dels últims trenta anys denun­ci­ant-ho en els titu­lars: han hagut d'espe­rar la revolta tele­vi­sada (sense imat­ges, la revolta no hau­ria exis­tit i els infor­ma­dors hau­rien callat com sem­pre). I els direc­tors dels infor­ma­tius hau­rien mirat cap a un altre cos­tat (és a dir, cap als moni­tors de les agències que cada dia els sub­mi­nis­tren imat­ges per deci­dir què és notícia i què no ho és).

El relat tele­vi­siu, a banda de dis­cri­mi­nar les notícies i els temes en funció de l'ori­gi­na­li­tat de les imat­ges que gene­ren, para­do­xal­ment també igua­len els temes i les notícies, enca­de­nant-los. El mateix suport, els matei­xos cro­ma­tis­mes, el mateix volum, el mateix tot, ser­veix per trans­me­tre els fets dramàtics de la plaça Tah­rir i, dècimes de segon després, la idi­o­tesa més impen­sa­ble de la matèria que sigui. I l'espec­ta­dor s'ho empassa tot seguit perquè l'èmfasi és el mateix, com una relació imper­so­nal entre la màquina i l'home (o la dona).

Sense inter­pre­tació, sense infor­mació ela­bo­rada, el relat tele­vi­siu és gratuït i esdevé una seqüència inter­mi­na­ble d'imat­ges incon­ne­xes intel·lec­tu­al­ment i només enca­de­na­des pel pro­digi tec­nològic de la tele­visió mateixa. És el culte a la nova tec­no­lo­gia i a la soci­e­tat de la comu­ni­cació de massa els que en sur­ten bene­fi­ci­ats. Però, més enllà de l'èxit d'audiència tele­vi­siu, la cul­tura, l'edu­cació, la funció pedagògica del mitjà, on que­den? El conei­xe­ment sobre la plaça Tah­rir, sobre el Caire o sobre Egipte, és supe­rior aquesta set­mana a l'ante­rior? O és més super­fi­cial?