Articles

El preu del risc

Diners n'hi ha. El que no hi ha és confiança, perquè s'acumulen els impagats i els morosos, i sense confiança no hi ha crèdit

El diner és una mer­ca­de­ria. I com totes les mer­ca­de­ries té el seu preu, que és l'interès. Un interès que es cobra o es paga per dei­xar o per dis­po­sar d'aquest diner. Els bancs cen­trals són els res­pon­sa­bles de fixar el tipus bàsic d'interès, a par­tir del qual els inter­me­di­a­ris finan­cers –bancs i cai­xes, en pri­mer lloc– esta­blei­xen el preu del diner a l'hora de cap­tar-lo –en forma de dipòsits o d'emissió de títols de deute– o de dei­xar-lo –en forma de crèdit o de subs­cripció de títols de deute. És una norma gene­ral que quan es vol esti­mu­lar l'eco­no­mia, es baixa el tipus d'interès bàsic, i es puja quan es vol fre­nar.

El Banc d'Espa­nya va dele­gar en el Banc Cen­tral Euro­peu la seva com­petència per modi­fi­car els tipus d'interès, des del moment en què Espa­nya entrà a la zona euro. Ara és a Frank­furt on es pre­nen les deci­si­ons. I el tipus bàsic d'interès és l'1%, un dels més bai­xos de la història, tal com cor­res­pon a una situ­ació de crisi econòmica. Però aquesta mer­ca­de­ria, que és el diner, només està a l'abast de molt pocs en aque­lles con­di­ci­ons de preu. De diner n'hi ha, no és escàs, però els que el tenen, tenen por de per­dre'l. Es posa en dubte la capa­ci­tat de retorn del diner dei­xat als par­ti­cu­lars, però també a les cai­xes i bancs i fins i tot a les enti­tats públi­ques, aque­lles que tenen un estat que res­pon per elles. A l'hora de dei­xar el diner es cal­cula el risc que no te'l tor­nin i s'aug­menta el marge finan­cer, o sigui, la diferència entre el preu de com­pra i el preu de venda del diner. I així es parla de risc de par­ti­cu­lars, risc d'enti­tats finan­ce­res i fins i tot de risc d'estat.

Els mer­cats han embo­git. Ens tro­bem, per exem­ple, que les cai­xes d'estalvi que dema­nin diners públics per cobrir les seves neces­si­tats de capi­tal han d'arri­bar a pagar el 7,75% d'interès. El Banc d'Espa­nya, que deixa els diners a través del FROB, té un marge de bene­fici del 6,75%; o més ben dit, obté els diners a l'1% d'interès del Banc Cen­tral Euro­peu i les cai­xes que l'acon­se­guei­xen han de pagar el 7,75%. Fa tres mesos, la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya va col·locar entre par­ti­cu­lars una emissió de deute al 4,75%, però bancs i cai­xes només van asse­gu­rar la col·locació si cobra­ven un 3% de comissió, de manera que el cost serà del 7,75% pel govern català.

Tot ple­gat no lliga. Si saps que no et tor­na­ran els diners, no els dei­xaràs mai. I si el preu del risc és massa alt, pots tenir la quasi segu­re­tat que no te'ls podran tor­nar, si no és que els titu­lars del crèdit atra­quen un banc o gua­nyen la rifa. L'actual nivell dels tipus d'interès ha per­dut sen­tit. Abans, paga­ves un interès una mica més alt i tenies els diners que et feien falta. Ara només els pots acon­se­guir en unes con­di­ci­ons de paga­ment insu­por­ta­bles.

De diners n'hi ha. El que no hi ha és con­fiança, perquè s'acu­mu­len els impa­gats i moro­sos. I sense con­fiança no es dóna crèdit. I sense crèdit, bancs i cai­xes no gua­nyen diners i per­dran la con­fiança del mer­cat inter­na­ci­o­nal. I embo­lica que fa fort. Subrat­llo la paraula con­fiança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.