Bozal

Ben­vol­guda i hono­ra­ble con­se­llera, t'he d'agrair l'ale­gria de la set­mana. Per si no fos prou el vere­dicte del premi Ramon Llull, que requeia en una escrip­tora que de sobte abraçava la llen­gua nos­trada, ara arri­bes tu i anun­cies que pot­ser votaràs a la con­sulta de Bar­ce­lona del 10 d'abril. Tant de bo aques­tes con­ver­si­ons il·lus­tres no s'atu­res­sin, i ens por­tes­sin en cursa frenètica cap a l'albada dels jus­tos d'idi­oma i de drets polítics. Com si fos­sin sig­nes dels temps i dels can­vis de tendència, en parau­les de l'amic que abans ocu­pava aquesta columna.

La teva no és una trans­for­mació qual­se­vol. Com ja va asse­nya­lar algun jurista sagaç rere el teu nome­na­ment, havies orde­nat ficar la ploma al nas dels orga­nit­za­dors de la con­sulta d'Arenys de Munt. Ara no només has desat la ploma, sinó que con­tem­ples la pos­si­bi­li­tat de dei­xar el teu nas perquè l'Estat t'hi faci pes­si­go­lles. Si tal cosa es con­fir­mava, repre­sen­ta­ria, de ben segur, un canvi nota­ble.

Diuen que Albert Ein­stein i Wern­her von Braun, quan van mar­xar d'Ale­ma­nya, van deci­dir el curs de la guerra mun­dial i la der­rota dels nazis. Bé, Déu me'n guard de com­pa­rar tra­jectòries, ja que entre altres coses diuen que els dos genis germànics ho sus­pe­nien tot a l'escola, i em consta que no és el teu cas, Pilar Fernández Bozal. Però pot ser que us aca­beu assem­blant en una cosa: que allò que molts inter­pre­ten com un desem­bar­ca­ment d'intrús sigui un cop de mà vital. Aviat ho sabrem, i ben­vin­guda, con­se­llera, que casa meva és casa teva si és que hi ha cases d'algú.