Conversió

L'Espa­nya més rància està ner­vi­osa. Sortu, l'esquerra abert­zale, està abju­rant de la violència com a mètode per acon­se­guir els seus objec­tius polítics. Volen com­pro­var si és veri­tat, com es repe­teix sovint, que la sobi­ra­nia es pot acon­se­guir amb la força de la raó i del vot. Al nos­tre país tenim
experiència en això. Cada cop que hem vol­gut con­sul­tar a la gent què vol que sigui Cata­lu­nya, Espa­nya ha aco­llit la pro­posta amb elo­gis i grans faci­li­tats. Ells també aca­ben de tas­tar, per ordre d'Inte­rior, una mica d'aquest tarannà.

L'espa­nyo­lisme, aquesta ide­o­lo­gia que es declara “no naci­o­na­lista” i “no exclo­ent” men­tre aplau­deix la Roja i planta el toro a Meli­lla, no està prou satis­fet amb el rebuig explícit a la violència. No acaba de refiar-se'n. Al·lega, en con­tra d'aquest històric canvi de rumb, que cal­dria dei­xar pas­sar un temps per asse­gu­rar-se de la seva sin­ce­ri­tat democràtica.

Ja posats a con­dem­nar la violència, a què espe­ren alguns polítics fidels guar­di­ans dels grans prin­ci­pis
a donar exem­ple i fer el
mateix amb els crims del fran­quisme?

Els rece­lo­sos també argu­men­ten que alguns pro­mo­tors de Sortu ja for­ma­ven part de par­tits bas­cos il·lega­lit­zats. No cre­uen
que hagin can­viat tant. Tinc curi­o­si­tat per saber en què es fona­men­ten aquests dub­tes. Perquè part dels polítics de la dreta espa­nyola –més fa trenta anys que ara– pro­ve­nien del fran­quisme. Alguns havien tin­gut càrrecs durant la
dic­ta­dura. I un cop mort Franco es van fer demòcra­tes en 24 hores.

Si ens vam creure aquesta con­versió, per
què no ens hem de creu-
re la dels bas­cos?