Animals amb ànima

Ha pas­sat quasi des­a­per­ce­but, aquest 2010, el bicen­te­nari del nai­xe­ment de Jaume Bal­mes. S'ha com­me­mo­rat al seu Vic natal, però no tinc notícia que s'hagi orga­nit­zat cap acte a Cer­vera, antiga ciu­tat uni­ver­sitària on el vigatà va cur­sar. El pri­mer cen­te­nari sí que va ser cele­brat pels cer­ve­rins, en setem­bre de 1910 –altres temps, altres filo­so­fies–, amb un home­natge acadèmic i la col·locació d'una placa a la façana de l'edi­fici bar­roc que aco­llia les aules on es va for­mar i poste­ri­or­ment va impar­tir com a catedràtic el futur autor de El Cri­te­rio, indi­cant que en aquell cen­tre, el seu més pre­clar alumne hi va apren­dre cànons, lleis, teo­lo­gia i història, «per a com­ba­tre després ober­ta­ment els ene­mics de la Religió i la Pàtria». No cal dir quina religió i quina pàtria.

Bal­mes va arri­bar a Cer­vera als setze anys, matri­cu­lat a la seva uni­ver­si­tat reial i pon­tifícia, en aquells moments l'únic esta­bli­ment d'estu­dis supe­ri­ors del Prin­ci­pat, per la gràcia de Felipe V. Els seus biògrafs coin­ci­dei­xen a elo­giar l'espe­rit d'aquell noiet vin­gut a l'ondu­lada Segarra des de la plana d'Osona (de boira a boira). El cro­nista local F. Razquín el qua­li­fi­cava en 1949 de «Flor de la montaña cata­lana, abi­erta a la luz en ciu­dad levítica...». Va començar a la facul­tat de teo­lo­gia i els seus pri­mers qua­tre anys d'estada a les ribes de l'Ondara els va dedi­car ínte­gra­ment a apro­fun­dir en la Summa Teològica de sant Tomàs. En tot aquell llarg període, va ser aquest l'únic lli­bre que va lle­gir. Si Joan Fus­ter ens com­mi­nava a mal­fiar-nos dels homes d'un sol diari, suposo que els homes d'un sol lli­bre ens hau­rien de des­per­tar encara més sus­picàcies. Per cert, jo vaig man­te­nir en la meva ado­lescència con­ver­ses freqüents amb un d'aquests per­so­nat­ges uni­lli­bres­cos, veí de casa, un pagès de cal Cami­se­tes amb pre­ten­si­ons d'indi­vidu il·lus­trat, que tenia com a màxima i diria que única referència eru­dita jus­ta­ment El Cri­te­rio, un text que se sabia gai­rebé de memòria i citava a la mínima ocasió, tant si venia a tomb com si no, però que ell sem­blava tro­bar-li apli­cació a qual­se­vol aspecte de la vida.

Amb lec­tu­res tan ame­nes i diver­ses, no sorprèn que el jove Bal­mes fos tin­gut pels seus com­panys de classe per un tipus més aviat soli­tari i retret. La major part de les hores no lec­ti­ves o empra­des a fer els deu­res, les con­sa­grava a la medi­tació, reco­llit en el silenci de la seva cel·la, de la qual tan­cava els por­ti­cons i dei­xava com­ple­ta­ment a les fos­ques per poder rumiar millor. La seva tirada al retir, la reflexió i la reserva va ser motiu d'incom­prensió i fins i tot de bur­les per part de la resta d'edu­cands, que es pre­nien aques­tes mani­fes­ta­ci­ons del seu caràcter tan espe­cial com a mos­tres d'una arrogància que li va valer la fama d'aso­cial. Un cara­llot insu­por­ta­ble. A sobre, intel·lec­tu­al­ment orgullós i tos­sut, com demos­tra l'epi­sodi polèmic ori­gi­nat per la seva defensa, durant unes con­clu­si­ons públi­ques, de la tesi que els rucs tenen ànima. Alguns pro­fes­sors i con­dei­xe­bles, escan­da­lit­zats per la gosa­dia d'aque­lla pro­po­sició, i con­vençuts que allí l'únic ruc era ell, van dema­nar-ne l'expulsió al can­ce­ller, però aquest s'hi va negar, pre­di­ent que aquell ceba­llut arri­ba­ria un dia a cri­dar l'atenció del món. Tal com va ser.