El futur i Sortu

L'Estat espa­nyol viu, des de fa anys, en una il·lusió, és a dir, un miratge, una trampa. Ha pas­sat el temps i ens hem acos­tu­mat a la llei de par­tits, però l'essència d'aque­lla norma con­ti­nua essent un atemp­tat con­tra els prin­ci­pis més ele­men­tals del joc polític. Es va il·lega­lit­zar, ales­ho­res, un par­tit a consciència, pels vin­cles que hom podia pen­sar que exis­tien entre el movi­ment abert­zale i ETA. És a dir, es va redac­tar una llei ad per­so­nam, amb l'aqui­escència majo­ritària del mapa polític: no pas per regu­lar drets i deu­res de tipus genèric sinó amb la volun­tat d'inci­dir en con­cret sobre un par­tit per tal de pro­hi­bir-lo a poste­ri­ori, un cop apro­vada la llei. Una norma amb efec­tes retro­ac­tius i amb l'explícita intenció de can­viar les regles del joc un cop començat el par­tit. D'aque­lla fita, se'n van des­pren­dre mol­tes lec­tu­res, però n'hi ha una que és obvia: des d'ales­ho­res ha can­viat el pano­rama elec­to­ral del País Basc. Ha estat pos­si­ble, per exem­ple, un govern soci­a­lista amb el suport del PP. Si les for­ces abert­za­les hagues­sin pogut concórrer als comi­cis, el repar­ti­ment d'escons hau­ria estat, per des­comp­tat, molt dife­rent. Ara, l'Estat es torna a enfron­tar a un repte que encara no sabem com solu­ci­o­narà. L'entorn inde­pen­den­tista ha pre­sen­tat els esta­tuts d'un nou par­tit, Sortu, que ha dei­xat ben clar el seu rebuig a la violència (vin­gui d'on vin­gui, inclosa la d'ETA) i “la rup­tura total i com­pleta amb el pas­sat”. Deia que no sabem quina solució adop­tarà l'Estat, perquè resulta que Sortu reu­neix tots els requi­sits exi­gi­bles per a la lega­lit­zació. Hi ha qui opta per nor­ma­lit­zar la situ­ació (és a dir: per­me­tre que un per­cen­tatge altíssim de la població pugui votar l'opció que fins ara ha estat ban­de­jada de les urnes) i hi ha qui s'estima més con­ti­nuar fona­men­tant el dis­curs en la hipo­cre­sia i el rebuig, en la negació de l'evidència. ¿No és millor per a la pau i la con­vivència ampliar la democràcia que no pas viure sota l'apa­rença d'una foto­gra­fia rígida que no reflec­teix el batec d'un país?