Egipte: entre la set de notícies i el gran perill

Els peri­o­dis­tes occi­den­tals i una part mino­ritària de l'opinió pública viuen els con­flic­tes de Tunísia, Jordània, Algèria i Egipte amb una set immensa de notícies. Acos­tu­mats a les injustícies cròniques dels països àrabs, la pos­si­bi­li­tat de veure caure algun d'aquells cab­dills com Mubàrak, ins­tal·lats en l'endogàmia i la cor­rupció, els ha con­nec­tat a una passió que no sabem on con­du­eix. O pot­ser sí que ho sabem o ho intuïm. Tots els esde­ve­ni­ments de les ciu­tats egípcies tenen alguna cosa de déjà vu i la com­pa­ració amb l'Iran resulta ine­vi­ta­ble. El guió més o menys és el mateix: l'esquerra i els intel·lec­tu­als a pri­mera línia fent la caca­tua, la població farta de misèries i els isla­mis­tes pre­pa­rats per sal­var el país, les ànimes i el que cal­gui. A Egipte, l'ope­ració de maqui­llatge passa per exi­gir elec­ci­ons lliu­res, cosa que pro­vo­ca­ria que les for­ma­ci­ons isla­mis­tes –sin­gu­lar­ment els Ger­mans Musul­mans– les gua­nyes­sin i aca­bes­sin, ai las!, amb la democràcia. Una para­doxa que històrica­ment té pre­ce­dents com el de Hit­ler, que va arri­bar al poder després d'impo­sar-se a les urnes. Entre les tones de paper i de repor­tat­ges tele­vi­sius que s'han fil­trat aquests dies, em quedo amb l'entre­vista que Dolors Bellés va fer en aquest diari a Mara Cas­ti­llo, coor­di­na­dora de post­grau en història de l'Egipte faraònic de la UdG. Entre altres detalls de màxim interès, comen­tava alguns que afec­ten la vida quo­ti­di­ana. Per exem­ple, deia que el 1996 al Caire no es veia cap dona tapada i ara gai­rebé no en veus cap que no hi vagi. És un feno­men majo­ri­tari al món àrab. Fa deu anys, recordo haver fet con­ferències a uni­ver­si­tats i cen­tres cul­tu­rals del Mar­roc i no hi havia cap noia amb xador. En l'actu­a­li­tat, les noies sense moca­dors al cap són mino­ria, fins i tot en un àmbit aper­tu­rista com l'uni­ver­si­tari. A molts els sem­blarà una bana­li­tat, però la regressió avança, els isla­mis­tes neces­si­ten excu­ses per inter­ve­nir i noves guer­res poden pre­ce­dir a les revo­lu­ci­ons que s'inten­ten impo­sar. Som a la segona línia de foc.