Barcelona càmping

La ciu­tat de Bar­ce­lona s'ha con­ver­tit en un gran càmping urbà. Sis set­ma­nes després que entrés en vigor la legis­lació que pro­hi­beix fumar a l'inte­rior dels bars i res­tau­rants, els esta­bli­ments han enge­gat una cam­pa­nya gene­ra­lit­zada d'ocu­pació dels car­rers amb ter­ras­ses. És fàcil ima­gi­nar que per cada metre qua­drat de ter­rassa exte­rior, els bars i res­tau­rants paguen impos­tos i que a l'Ajun­ta­ment es deuen fre­gar les mans.

El que no cal ima­gi­nar, només cal pas­se­jar per Bar­ce­lona i com­pro­var-ho, és que s'ha reduït l'espai de via­nants. A banda del gran catàleg de mobi­li­ari urbà que ocupa les vore­res, s'hi afe­geix l'ocu­pació sis­temàtica de ter­ras­ses, que en alguns casos limi­ten al mínim el pas de les per­so­nes (les quals, a més de vigi­lar el trànsit de bici­cle­tes, ara han d'anar amb compte amb el trànsit de cam­brers). La pro­li­fe­ració com­pul­siva de ter­ras­ses no pas­sa­ria de ser una ini­ci­a­tiva empre­ne­dora en una ciu­tat tocada per la dèria de la cap­tació indis­cri­mi­nada de turisme, si no fos perquè –pot­ser apro­fi­tant un buit legal en les orde­nan­ces– les ter­ras­ses noves de Bar­ce­lona tenen l'autèntica sem­blança de les ten­des de cam­pa­nya. N'hi ha de tots colors, for­mes i cate­go­ries. Les més econòmiques, o per sor­tir del pas, es limi­ten a unir amb cor­ti­nat­ges de plàstic late­rals un sos­tre fet de paraigües com els dels xirin­gui­tos de platja; altres, de més alt stan­ding, estan hermètica­ment pro­te­gi­des amb lones sintètiques i, fins i tot, amb sòcols de fusta tro­pi­cal. El tret comú de totes les ter­ras­ses noves, és que a l'inte­rior dis­po­sen d'estu­fes estratègica­ment repar­ti­des. Es tracta, en la majo­ria dels casos, d'estu­fes de butà en fun­ci­o­na­ment per­ma­nent –el com­bus­ti­ble d'una bom­bona dura menys de dues hores–. Són estu­fes de dis­seny, en forma de torre, de diver­sos models, i d'una fun­ci­o­na­li­tat dub­tosa. En algu­nes ter­ras­ses (per pre­ca­ri­e­tat o per tra­dició) es con­for­men amb les estu­fes catalítiques domèsti­ques.

Quina ciu­tat tan estra­nya, aquesta Bar­ce­lona, que uni­fica els quios­cos de la ONCE i els de dia­ris, que intervé en les para­des de flo­ris­tes i eli­mina les dels oce­llai­res, i per­met con­ver­tir l'Eixam­ple i la resta de bar­ris en un gran càmping.