Articles

Harakiri burgès

“La influència d'aquesta burgesia [catalana] cosida al projecte nacional espanyol sobre la federació de partits que governa Catalunya és la principal garantia de l'immobilisme que caracteritzarà l'acció de govern”

De la mateixa manera que entre 1914 i 1945 la bur­ge­sia cen­tre­eu­ro­pea va pro­moure una pulsió nihi­lista que va por­tar a guer­res mun­di­als, anti­se­mi­tisme, holo­caust i auto­des­trucció, de vega­des fa la sen­sació que la covar­dia, la mes­qui­nesa, l'auto­odi i l'espa­nyo­lisme que prac­tica bona part de bur­ge­sia cata­lana apro­fun­deix en la seva ruïna com a col·lec­tiu i en l'extinció del país. L'evo­lució no és nova. Més aviat es podria afir­mar que ara vivim l'epígon del pri­mer suïcidi de la bur­ge­sia cata­lana que va supo­sar el suport al pro­jecte fran­quista dels indus­tri­als i del gran capi­tal català ater­rits davant de l'onada revo­lu­cionària que va escla­tar a la rere­guarda repu­bli­cana des de juliol de 1936. La sen­si­bi­li­tat d'aquells que van abju­rar de Cata­lu­nya i de la seva llen­gua, d'aquells que van con­tri­buir a estin­to­lar l'apa­rell del règim, així com el geno­cidi cul­tu­ral i la volun­tat assi­mi­la­ci­o­nista que la dic­ta­dura pro­pug­nava, encara per­viu en l'acti­tud de deter­mi­nats agents obs­ti­nats a asse­gu­rar la via­bi­li­tat d'Espa­nya mal­grat l'espo­li­ació i les agres­si­ons con­tra el fet dife­ren­cial català pro­mo­gu­des des de l'apa­rell de l'Estat.

Aquesta traça col·labo­ra­ci­o­nista que impregna deter­mi­na­des elits cata­la­nes par­teix d'una adhesió iden­titària en part for­jada després de la des­feta de 1939 –sigui perquè els ele­ments con­ser­va­dors van optar per auto­des­truirse naci­o­nal­ment a fi de man­te­nir els seus pri­vi­le­gis soci­als, sigui perquè en l'ocu­pació del país el règim va col·locar per­so­nes fora­nes en posi­ci­ons estratègiques de domi­nació– però també res­pon a un com­por­ta­ment empre­sa­rial que, en el seu com­promís amb el marc esta­tal, ha abo­cat repre­sen­tants del tei­xit indus­trial i finan­cer a una absurda situ­ació de dependència econòmica. Val a dir que la sub­jecció econòmica als poders de l'Estat no deriva només de la per­sistència a cen­trar el pro­jecte empre­sa­rial en el mer­cat espa­nyol, i a asso­ciar els bene­fi­cis a deci­si­ons de poders públics espa­nyols, cosa insòlita i con­dem­nada al fracàs en un temps d'apo­te­osi lliu­re­can­vista i glo­ba­lit­za­dora, sinó també en la trans­missió d'un com­por­ta­ment indo­lent, espe­cu­la­dor i impro­duc­tiu que, com mani­festa la crisi que patim, ha aca­bat de cas­trar el mític espe­rit empre­ne­dor català.

El relat de la liqui­dació de les cai­xes d'estal­vis cata­la­nes i la reacció entre impo­tent i mese­lla dels seus direc­tius expressa bé la com­bi­nació de cir­cumstàncies que provo de sin­te­tit­zar: en les dar­re­res dècades les cai­xes par­ti­ci­pen de l'orgia espe­cu­la­tiva immo­biliària que repro­du­eix els pit­jors vicis d'un colo­ni­a­lisme pro­cliu al bene­fici imme­diat, a la depre­dació sense valor afe­git ni inno­vació tec­nològica. Els altres sec­tors en els quals diver­si­fi­quen la seva acti­vi­tat (com l'obra pública o el sec­tor energètic) depe­nen de deci­si­ons, en bona part del govern espa­nyol, que con­tri­bu­ei­xen a segres­tar el mer­cat i que lluny de dibui­xar un qua­dre de lliure com­petència, evoca, com en els millors temps del fran­quisme, un capi­ta­lisme cor­cat pel sis­tema de con­tac­tes amb el poder polític. Només en un con­text així es pot enten­dre que, quan el model entra en fallida, els direc­tius de les cai­xes cata­la­nes accep­tin de manera resig­nada les impo­si­ci­ons del Minis­teri d'Eco­no­mia i que a la pràctica com­por­ten l'eva­po­ració de la seva natu­ra­lesa, així com el des­plaçament del capi­tal gene­rat per l'estalvi català a cen­tres de decisió de fora del país. L'ope­ració encara com­porta un matís addi­ci­o­nal d'iro­nia si con­si­de­rem que el fons esta­tal (FROB) amb el qual el govern espa­nyol pene­tra en el capi­tal de les cai­xes i con­di­ci­ona l'apli­cació de les nor­mes que han de pre­si­dir el seu des­man­te­lla­ment són, en bona part, els recur­sos deri­vats del dèficit fis­cal que l'Estat manté amb Cata­lu­nya. Els ges­tors al cap­da­vant del sis­tema finan­cer català, i no és estrany que el pre­si­dent de la caixa cata­lana de majors dimen­si­ons també sigui el pre­si­dent de la patro­nal de cai­xes espa­nyola, pri­mer accepta l'espo­li­ació que l'Estat prac­tica sobre Cata­lu­nya a través del sis­tema impo­si­tiu i després accepta el con­trol dels recur­sos pri­vats de l'enti­tat gràcies als fruits de l'espoli. Un doble esca­nya­ment que només es pot enten­dre, com dic, i més enllà dels bene­fi­cis per­so­nals que els res­pon­sa­bles d'aquesta ensul­si­ada puguin obte­nir, pel rere­fons iden­ti­tari d'uns sec­tors que ja fa molts anys es van pro­po­sar obrir en canal les venes del país per empren­dre la ruta de l'espa­nyo­lit­zació defi­ni­tiva.

Tam­poc no és casual que men­tre en els anys de bonança la gran banca espa­nyola ha glo­ba­lit­zat el seu negoci de manera que, per exem­ple, el Banc de San­tan­der ja obté més del 70% dels seus bene­fi­cis fora de l'Estat, les cai­xes d'estal­vis cata­la­nes hagin con­cen­trat la seva expansió en el mer­cat espa­nyol. El món econòmic català, amb tanta fama d'inter­na­ci­o­na­lista, resulta que en els anys de la inte­gració euro­pea, només apro­fita el dar­rer cicle de crei­xe­ment per con­cen­trar-se en un dels mer­cats més ruïnosos. En haver lli­gat l'expansió (i ara la crisi) a Espa­nya deter­mi­nats poders empre­sa­ri­als es visu­a­lit­zen com els prin­ci­pals obs­ta­cles a un procés rup­tu­rista. L'accés a la pre­sidència de la CEOE per part de Joan Rosell, i la recu­pe­ració del vell anhel català de rege­ne­ració espa­nyola mal­grat l'evidència de l'asfíxia econòmica, és una altra metàfora d'aquesta tendència errònia, obso­leta i, al cap­da­vall, suïcida que provo de des­criure.

No cal dir que la influència d'aquesta bur­ge­sia cosida al pro­jecte naci­o­nal espa­nyol sobre la fede­ració de par­tits que governa Cata­lu­nya és la prin­ci­pal garan­tia de l'immo­bi­lisme que carac­te­rit­zarà l'acció de govern d'aquest man­dat mal­grat les sona­des humi­li­a­ci­ons que etzi­ben des de Madrid. Encara que a CiU aug­menti la inten­si­tat de la retòrica inde­pen­den­tista no es prendrà cap acció seri­osa diri­gida a l'escissió perquè això seria molt més del que un poder econòmic massa assi­mi­lat a Espa­nya podria tole­rar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.