Articles

El Said

Si no sor­tiu del Caire, no conei­xe­reu Egipte. Riu amunt, el Said és l'Alt Egipte, on el Nil s'esmuny al nord fèrtil i bon­homiós. Els pal­me­rars toquen el riu amb els con­reus i la taca gri­senca de les cases. És la terra que m'estimo més després de la meva. L'he vis­cuda, he vis­cut l'aco­llida d'aque­lla pobris­sa­lla.

Egipte no té pro­ble­mes per a la xarxa de car­re­te­res; riu amunt, cap al mig­dia, en tenen prou amb una car­re­tera, a risc de gent i galli­nes, el canal del Nil generós. I el car­ril.

El car­ril és el Màgari, vin­gut d'Hon­guia, que senyo­reja. El de debò és el Rucab. Només hi ha una manera d'entrar-hi. Per la fines­tra aju­dat per la bona gent que, un cop a din­tre, et fa beure Coca-Cola calenta.

Entre sotracs de car­ri­let i sotra­ga­des d'un autobús més o menys atro­ti­nat, pots arri­bar al Ganàiem, a Sama­lur, a Assiut. O Baia­deia, on tots són cris­ti­ans.

Els poblets no són cap mera­ve­lla de poli­desa, les fulles allar­ga­des de la canya es bar­re­gen amb la femta dels dro­me­da­ris, de les cabres i d'aquells ruquets blancs, paci­en­ci­o­sos i bells com cap altra bes­ti­ola que cone­gui. A l'hora baixa, l'home torna del cam­par damunt del ruc, la dona tiba la bèstia pel ron­sal, car­re­gada, posem per cas, amb un far­cell de canya de sucre. Els ibis volen arran d'aigua cap al xopluc de nit.

El Nas­ser va acon­se­guir que a cada poble o poblet hi hagués elec­tri­ci­tat, aigua i escola. No li va cal­dre pas bas­tir mes­qui­tes o esglésies, cada poble en va sobrer. El muetzí canta Al·là a hores sabu­des, el capellà no plany pas les cam­pa­nes. La missa copta del diu­menge és la litúrgia més viva, bella i calenta que conec. Les dones, sepa­ra­des dels homes, arri­ben enfar­de­lla­des amb la choga, se la tre­uen i lluen com prin­ce­ses durant les qua­tre hores d'una missa curta.

Les cases tenen tres estan­ces, una per dor­mir, una altra per al bes­tiar, i reben a la del mig. Amb la dona callada i a l'ombra l'home et fa els tres petons. Després et donen la sabuda Coca-Cola calenta i una cigar­reta de Camel.

Déu meu, aque­lla gent, aque­lla noble pobresa que mai no és mise­ra­ble, men­tre al Caire s'esva­lo­ten.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.