Moure la muntanya

La llei de con­sul­tes, que va ser una de les il·lusi­ons polítiques del con­se­ller Ausàs i de l'ERC que va par­ti­ci­par en el tri­par­tit, també ha pas­sat a for­mar part de l'àpat del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, cada cop més copiós gràcies als ali­ments que li sub­mi­nis­tra la cata­la­ni­tat. Era una llei pos­si­bi­lista, que pre­nia pre­cau­ci­ons i es curava en salut. Pro­cu­rava evi­tar d'envair com­petències esta­tals. Però és inútil. La sus­cep­ti­bi­li­tat és sis­temàtica i tota pre­caució és insu­fi­ci­ent. El govern l'ha duta al Cons­ti­tu­ci­o­nal, que la sot­metrà als exàmens per­ti­nents i que hi pas­sarà el ribot allà on con­vin­gui. La justícia fa el seu paper en el man­te­ni­ment de l'ordre, com pro­ba­ble­ment el farà en relació amb el par­tit basc Sortu i com l'ha fet, en una actu­ació con­junta i ben coor­di­nada de justícia i admi­nis­tració autonòmica, en el tan­ca­ment dels repe­ti­dors que havia dis­tribuït Acció Cul­tu­ral del País Valencià perquè es pogués veure TV3 al sud del Prin­ci­pat. La justícia com a eficaç ins­tru­ment polític. “El dia que aquest país vul­gui posar-se en marxa, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal no ens atu­rarà”, va decla­rar Felip Puig arran de la notícia refe­rida a la llei de con­sul­tes. Són parau­les con­fi­a­des, patriòtiques, un punt visionàries, sobre­tot després de veure què ha pas­sat amb l'Esta­tut refor­mat. De vega­des sem­bla que aquest país, per uti­lit­zar els ter­mes de Puig, vul­gui posar-se en marxa. Tenim cops de geni, com el del 10 de juliol de 2010, fla­ma­ra­des, però després ens tor­nem a retreure. La mun­ta­nya ens sem­bla molt alta, altíssima, i una bar­reja d'ànsia i de prudència ens atura i ens impe­deix de posar-nos en marxa de debò. Men­tres­tant, l'estruc­tura jurídica espa­nyola està enge­gada cons­tant­ment. Amb molta len­ti­tud, si voleu, però tard o d'hora les sentències arri­ben, com va arri­bar per a l'Esta­tut, i tot té un deter­mi­nat sen­tit i pre­serva un ordre con­cret. De moment estem a la defen­siva, aixe­cant murs con­tra el vent de ponent o bé nego­ci­ant, pac­tant, fent trac­tes i ron­di­nant, com sem­pre. El gest, l'acte de volun­tat que esmenta Puig, sem­bla incert i llunyà.