El llarg adéu

Cal anar a Madrid de tant en tant. En només unes hores t'ado­nes que hi corre la brama de sem­pre sobre la inso­li­da­ri­tat dels cata­lans. Vagis on vagis, al final et fan la mateixa pre­gunta: però què voleu si ja ho teniu tot? I encara que els diguis que no, que és més que evi­dent que el dèficit fis­cal ha espre­mut exa­ge­ra­da­ment les finan­ces cata­la­nes i que la crisi econòmica ha agreu­jat la situ­ació, la seva res­posta és recur­rent: “Us quei­xeu per vici. Sou vic­ti­mis­tes de mena”, vénen a dir-te. El mal és que a Cata­lu­nya hi ha qui s'apunta a aquest fes­ti­val de des­qua­li­fi­ca­ci­ons per ata­car el naci­o­na­lisme. Fa uns dies vaig haver d'anar a Madrid, i des de lla­vors he deci­dit por­tar a la car­tera unes quan­tes fotocòpies del magnífic arti­cle que Jordi Bar­beta va publi­car a La Van­guar­dia el dia 13 de febrer pas­sat. Hi sos­te­nia que Cata­lu­nya, les Illes Bale­ars, el País Valencià i Madrid són les comu­ni­tats autònomes que més impos­tos paguen a la hisenda esta­tal. Però és que, a més, els cata­lans gau­dim del pri­vi­legi de tenir els tipus impo­si­tius més alts d'Espa­nya. Men­tre que Madrid, la Rioja, Múrcia i el País Valencià han reduït els tipus de l'IRPF, Cata­lu­nya els ha incre­men­tat. Por­taré al damunt les fotocòpies per reba­tre amb dades les impres­si­ons sub­jec­ti­ves sobre els supo­sats pri­vi­le­gis dels cata­lans. Unes impres­si­ons que s'ali­men­ten amb les dosis de cata­la­nofòbia que escam­pen algu­nes ràdios i tele­vi­si­ons d'extrema dreta espa­nyo­lista i que els demòcra­tes espa­nyols, pro­gres­sis­tes o no, no con­tra­res­ten mai. Quan en una de les sem­pre peri­llo­ses sobre­tau­les madri­le­nyes em tor­nin a llançar un dard enve­ri­nat sobre la insa­ci­a­ble rapi­nya cata­lana, dis­tri­buiré entre els comen­sals una d'aques­tes fotocòpies. L'arti­cle de Bar­beta té la vir­tut de resu­mir amb encert el que els polítics espa­nyols neguen sis­temàtica­ment, fins al punt de con­ta­mi­nar els cor­res­pon­sals estran­gers dels grans mit­jans de comu­ni­cació. Per això he deci­dit de fer tra­duir a l'anglès l'arti­cle i publi­car-lo, amb el permís de l'autor, a InTran­sit (http://​www.​it-​intransit.​eu/), el but­lletí electrònic que dis­tri­bu­ei­xen diver­ses enti­tats cíviques, entre les quals la que diri­geix ser­vi­dor. Con­tra la ignorància, infor­mació. Con­tra la mala fe, la raó il·lus­trada. La qüestió és no parar ni bai­xar la guàrdia per un excés de con­fiança o per can­sa­ment. Entre l'auto­com­plaença de l'inde­pen­den­tisme exprés i la fatiga que des­til·la l'impos­si­ble fede­ra­lisme català deu haver-hi alguna alter­na­tiva. I tant!

La divergència sobre els per­ju­di­cis econòmics que com­porta el dese­qui­li­bri fis­cal es torna indig­nació quan la con­versa de sobre­taula deriva cap a la llen­gua i la cul­tura. Segur que tot­hom s'hi ha tro­bat alguna vegada. Les pre­gun­tes que et poden arri­bar a fer són sur­re­a­lis­tes i els comen­ta­ris sovint són mal edu­cats. I és que si el greuge econòmic els resulta difícil de pair, la diver­si­tat naci­o­nal és direc­ta­ment inad­mis­si­ble per a per­so­nes que en unes altres cir­cumstàncies es pro­cla­ma­rien tole­rants i defen­so­res de totes les cau­ses hagu­des i per haver. El rebom­bori que va pro­vo­car la sessió mul­ti­lingüe al Senat res­po­nia a aquesta incom­prensió. La ver­go­nya que diu que va sen­tir Gui­llermo Fernández Vara, el pre­si­dent de la Junta d'Extre­ma­dura, durant aque­lla sessió perquè es va haver de posar uns auri­cu­lars per seguir el dis­curs és, sen­zi­lla­ment, punyent. Però no poden fer-hi més. Ja fa temps que sabem que ni tan sols els polítics espa­nyols d'esquerra enfo­quen la qüestió de la diver­si­tat lingüística i cul­tu­ral des de la pers­pec­tiva de la justícia. És que no és just que els ciu­ta­dans espa­nyols amb llen­gua pròpia puguin emprar-la en les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat?

Hau­ria de ser-ho, però com que la Cons­ti­tució espa­nyola només reco­neix el cas­tellà com a llen­gua ofi­cial a tot l'Estat, doncs ja és clar quin és el pro­blema. És, per tant, una qüestió de reco­nei­xe­ment i d'accep­tació. Per bé que el reco­nei­xe­ment del dret a la diferència arrenca, pre­ci­sa­ment, de l'accep­tació que aquesta exis­teix. L'acte que em va por­tar a Madrid fa uns dies estava orga­nit­zat per la comu­ni­tat negra espa­nyola amb la intenció de recu­pe­rar la memòria històrica dels negres a Espa­nya. Durant la jor­nada un direc­tor gene­ral del Minis­teri de Justícia va asse­gu­rar una cosa ben certa: “La història d'Espa­nya està tacada d'into­lerància”. Quanta raó que té, l'home! Però la into­lerància que s'accepta que va exis­tir –i que exis­teix– quan es parla de negres, de jueus o de musul­mans (que els cata­lans, com a bons euro­peus que són, també van prac­ti­car) no s'accep­tarà mai que hagi exis­tit apli­cada a les diver­ses comu­ni­tats naci­o­nals. Fins i tot hi ha qui nega que fos­sin per­se­gui­des durant el fran­quisme! La comu­ni­tat negra intenta com­ba­tre la invi­si­bi­li­tat a la qual és sot­mesa encara ara. I en aquest com­bat s'hi apunta fins i tot el PP, que l'any pas­sat va impul­sar una pro­po­sició no de llei amb la intenció de reconèixer la comu­ni­tat negra d'Espa­nya. Qui és el guapo que s'atre­veix a negar la diver­si­tat racial, oi? El que no s'entén és que facin grans i flo­rits dis­cur­sos per lloar la recu­pe­ració de la visi­bi­li­tat de la negri­tud i, en canvi, es vul­gui fer invi­si­ble el plu­ri­lingüisme als òrgans de repre­sen­tació popu­lar de l'Estat. I és que Espa­nya no té remei. Ja ho sabem. I paga la pena anar a Madrid de tant en tant per cons­ta­tar-ho. Ells no can­vien. Som nosal­tres els que hem de can­viar. De fet ja hem can­viat. I la prova és que cada dia hi ha més gent que reclama el dret de deci­dir. L'adéu serà llarg, ja es veu. Però serà emo­ci­o­nant i més satis­fac­tori que haver de repe­tir una vegada i una altra que no par­les català per fotre a ningú.