La cançó enfadosa

Diu­menge 13 de febrer. Missa de dotze a Llo­ret de Mar. El tem­ple ple. L'ofi­ci­ant ini­cia la cele­bració. Sento com una excla­mació en veu alta, sor­gida d'entre els assis­tents foras­ters de l'Inserso que a l'hivern ens visi­ten. Dubto. La missa segueix. Quan el capellà comença l'evan­geli, torna a sen­tir-se la veu, però ara ja sense cap mira­ment, cri­dant a ple pulmó i enca­rant-se amb el sacer­dot i amb els fidels, quei­xant-se que la missa sigui en català. “Pero ¿ en qué país esta­mos?” El lec­tor pot ima­gi­nar el rebom­bori que s'ori­gina. El capellà evita que la cosa pugi de to i demana seny. Després, apro­fita el mateix evan­geli que tocava. Jesús –diu–, més que a com­plir l'antiga llei al peu de la lle­tra, induïa a aga­far l'espe­rit dels pre­cep­tes i a com­plir la llei de l'amor des de la lli­ber­tat. I, lla­vors sí, tra­duint-ho al cas­tellà, subrat­lla: “N'hi ha que encara seguei­xen els antics cos­tums i viuen l'etapa dic­ta­to­rial en què religió i espa­nyo­lisme eren una sola cosa. I s'obli­den de l'amor i el res­pecte entre les per­so­nes”. Els aplau­di­ments unànimes de tots els assis­tents sege­llen les parau­les del pre­vere. La senyora –senyora és un dir-– de la pro­testa i dues més no les apro­fi­ten. Sur­ten espe­ri­ta­des pel pas­sadís, men­tre una par­ro­quiana els diu si no ho han vist, que a les sis de la tarda hi havia missa en cas­tellà. I per què s'hi havien de fixar? ¿No esta­mos en España? Avui que és el 23-F, medi­tem-hi.