Àrabs

Els països del nord d'Àfrica viuen una gran con­vulsió, i no estic segur que l'onada es quedi aquí. Hi ha diver­ses raons que expli­quen aquest des­con­ten­ta­ment que escom­bra dic­ta­dors que sem­bla­ven eterns per les seves bones rela­ci­ons amb Occi­dent, el mateix Occi­dent que ara calla o fa adver­ti­ments retòrics, temo­renc pels seus con­trac­tes petro­li­ers.

El des­con­ten­ta­ment té diver­ses raons, però la més evi­dent és que les con­di­ci­ons de vida han empit­jo­rat. Com passa a molts països occi­den­tals, sí; però quan ja ets pobre, un aug­ment del preu del pa, per posar-hi un exem­ple, et porta cap a la misèria i la des­es­pe­ració. El pit­jor, però, no és això. Quan vius una crisi sem­pre pen­ses que no durarà i que les coses millo­ra­ran. Però als països afri­cans aquesta espe­rança no exis­teix. Les coses van mala­ment i no s'albira cap millora, ni ara ni d'aquí vint anys. És això el que ha por­tat dese­nes de milers de joves a rebel·lar-se. I què volen? Volen una feina digna, for­mar una família, tenir fills i por­tar-los a una bona escola. Volen fer vacan­ces i dis­fru­tar de la vida. Volen que els pre­gun­tin la seva opinió. Volen democràcia i lli­ber­tat. Per això sur­ten al car­rer a pit des­co­bert.

I per això els radi­cals callen. És un movi­ment que no ente­nen perquè és laic i mate­ri­a­lista. Però estan orga­nit­zats i saben que si juguen bé les car­tes hi tenen molt a gua­nyar.

Men­tres­tant, la revolta beu sang inno­cent. Dime­cres al matí, el meu fill gran em va comen­tar, escan­da­lit­zat, que a Líbia hi havia cen­te­nars de morts. És que Europa no farà res?, va voler saber. No vaig saber què res­pon­dre.