País somort

L'enquesta euro­pea de valors, rea­lit­zada a Cata­lu­nya per Esade i la Fun­dació Lluís Caru­lla, ha detec­tat un nota­ble avenç de l'inde­pen­den­tisme, que hau­ria pas­sat del 8% al 21% en els últims deu anys. Les múlti­ples però no vari­a­des –solen dir més o menys el mateix– opci­ons inde­pen­den­tis­tes esgri­mi­ran la dada com un avenç, però no és una bona notícia. Encara que queda el con­sol de pen­sar que les entre­vis­tes es van fer el 2009 i que segu­ra­ment els par­ti­da­ris de l'adéu Espa­nya han aug­men­tat amb les frus­tra­ci­ons lli­ga­des al nou esta­tut i la mani­festa inca­pa­ci­tat del govern actual a Madrid per afron­tar una crisi econòmica, és sor­pre­nent que només hi hagi 1/5 de la població par­ti­dari d'amo­llar les amar­res. Les il·lusi­ons gene­ra­des durant la tran­sició van aca­bar brus­ca­ment amb la mili­ta­rada del 1981 i l'har­mo­nit­zació autonòmica con­següent; des de lla­vors la des­con­fiança en Cata­lu­nya és patent i fla­grant, i no hi hagut cap intent de seducció després del 1992, amb la cosa olímpica. Aznar veu en nosal­tres una població malalta i els soci­a­lis­tes només hi són per recap­tar suports, amb nota­ble èxit –25 escons de 47 en les gene­rals del 2008–. I tot i així hi ha molta més gent que creu en Espa­nya a Cata­lu­nya que no pas espa­nyols interes­sats en l'encaix, el progrés i el benes­tar dels cata­lans. Com és que la dis­tan­ci­ació i el des­con­ten­ta­ment són allà osten­to­sos i aquí una pro­cessó que va per din­tre, un remuc que no espanta? Doncs perquè no hi ha una repre­sen­tació política a l'altura de les cir­cumstàncies. Què tenim? Tenim un país que fa pena, inde­pen­dent­ment de si vol ser una mera regió d'Espa­nya o si vol recu­pe­rar la sobi­ra­nia per­duda, i no ens n'hem ado­nat encara; almenys elec­to­ral­ment no ens detec­ten les cons­tants vitals.