L'home perfecte

D'un temps ençà parlo sovint d'una cosa que no exis­teix: la con­ci­li­ació labo­ral i fami­liar. Pot­ser m'equi­voco d'estratègia, però crec que és millor dir en veu alta que es tracta d'un gran repte social pen­dent que no pas assu­mir que és un pro­blema d'estar per casa, dels que s'abor­den tapant forats i sense fer soroll. Si fem veure que els intents de casar la feina i la vida són draps bruts que s'han de ren­tar del rebe­dor cap endins, les empre­ses con­ti­nu­a­ran sense ofe­rir autènti­ques mesu­res de con­ci­li­ació i els polítics no dona­ran cap pri­o­ri­tat a qüesti­ons supo­sa­da­ment menors com les bai­xes de mater­ni­tat i de pater­ni­tat.

Des que he con­ver­tit la ine­xis­tent con­ci­li­ació en un cavall de bata­lla, topo de tant en tant amb una mena d'home que té la vir­tut de fer-me sor­tir de polle­guera. És un home que com­par­teix (o això diu) les tas­ques domèsti­ques i de criança al 50 per cent, com a mínim. Fa tant o més que la seva pare­lla, i jo que me n'ale­gro. Però a part d'arre­man­gar-se, posar ren­ta­do­res i acom­pa­nyar els nens al pedi­a­tre, porta una bena als ulls. Està con­vençut que tot va com una seda, que ja fa temps que hem asso­lit la igual­tat i que les dones ens quei­xem per vici. Recorda cada dues fra­ses que ell és un pare i com­pany per­fecte, espera rebre ova­ci­ons perquè fa el que hau­rien de fer tots i s'ofèn de mala manera si mai a algú se li acut comen­tar que en ple segle XXI les dones encara ho tenen refo­tu­da­ment més fotut que els homes a l'hora de com­bi­nar sense gai­res renúncies la casa, la jor­nada labo­ral i les cri­a­tu­res. Les estadísti­ques poden dir missa, que ell només coneix la seva veri­tat. I com que la seva és una impli­cació màxima, o això ens fa creure, té clar que ja no cal rei­vin­di­car res en clau de gènere. En con­tra de tots els estu­dis fets i per fer, aquest home-com-cal afirma amb con­vicció que els humans mas­cles ho tenen tan car­dat com les feme­lles per con­ci­liar la feina i la vida. És curiós: sem­bla que reclami el seu dret a estar igual­ment dis­cri­mi­nat.

Maria Mercè Marçal agraïa a l'atzar haver nas­cut dona, de classe baixa i nació opri­mida, sabent que la vida és més plana per als homes rics de naci­ons alli­be­ra­des. Pot­ser perquè no sóc poeta, vol­dria creure que la meva filla i les filles dels meus fills tro­ba­ran un camí sense tanta pujada. Vol­dria creure que d'aquí a dues gene­ra­ci­ons ja no tindrà sen­tit ser femi­nista, perquè serà una lluita gua­nyada. Però les llui­tes no es gua­nyen mirant cap a una altra banda i pen­jant-nos meda­lles abans d'hora. Per desgràcia, la fam al món és encara una rea­li­tat. Per molt que tu, jo i l'home per­fecte tin­guem sem­pre un plat a taula.