Danys col·laterals a Líbia

Sem­bla que, sobre la Líbia de Gad­dafi, ja es pot pro­nun­ciar, a l'hora d'escriure aquest paper, el 27 de febrer del 2011, allò de alea iacta est. La prova és que, fins i tot, l'amic i soci pre­di­lecte de l'assassí, ter­ro­rista i san­gui­nari dic­ta­dor libi, és a dir, l'ine­vi­ta­ble Ber­lus­coni, ha dero­gat el trac­tat d'amis­tat i coo­pe­ració mútua entre els dos països o, més ben dit, entre les dues per­so­nes, perquè és en aquests ter­mes que inter­preta les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals el sàtrapa nord-africà que, fins ara, havia confós l'Estat amb una finca par­ti­cu­lar i un patri­moni fami­liar. És per això que, en aquest moment en què tots els seus coo­pe­ra­dors neces­sa­ris, vale­dors i còmpli­ces se'l tre­uen del damunt i rene­guen d'ell, pot­ser serà oportú de refe­rir-se a la seva spa­nish con­nec­tion. Una mica ja n'havia par­lat per a subrat­llar que, quan el ter­ro­rista va rebre de l'Occi­dent el perdó dels seus pecats a canvi de com­par­tir els nego­cis de petroli, el pri­mer dig­na­tari que es va pre­sen­tar a Trípoli per a donar-li la ben­vin­guda al club dels qui ante­po­sen l'ànim de lucre, encara que el diner esti­gui tacat de sang, als prin­ci­pis ètics i polítics que figura que han de ser irre­nun­ci­a­bles en una democràcia, va ser pre­ci­sa­ment José María Aznar. Però no vaig pas­sar d'aquí, perquè he tin­gut ocasió de com­pro­var quin mal geni gasta aquest dis­tin­git per­so­natge cada vegada que algú gosa cri­ti­car-lo. En efecte, en un pro­grama de tele­visió de for­mat 59 segons, espe­ro­nat per un repre­sen­tant cavernícola de la Bru­nete mediàtica que, com a con­tract Killer o mosca viro­nera (en cas­tellà cojo­nera), no parava de fer pro­vo­ca­ci­ons, vaig reac­ci­o­nar dient que era inqua­li­fi­ca­ble donar la raó a un expre­si­dent del govern que (a més a més, ho va ser amb els vots d'uns par­tits cata­lans) tingués les pen­ques de dir que Cata­lu­nya era una soci­e­tat malalta. Tor­nava, doncs, del “parlo el català en la inti­mi­tat” o del “Pujol, gua­pe­ras, habla lo que qui­e­ras” a l'ini­cial plan­te­ja­ment del “Pujol, enano, habla cas­te­llano”. Òbvi­a­ment la meva rèplica sobre qui era el malalt de veri­tat no va agra­dar a l'Excm. Sr., i natu­ral­ment em va pre­sen­tar una demanda de 60.000 euros per injúries o no sé ben bé què de l'honor.

Després m'he assa­ben­tat que té tot un ser­vei de vigi­lants d'una fun­dació sub­ven­ci­o­nada pels con­tri­bu­ents que sis­temàtica­ment pre­sen­ten deman­des de la mateixa quan­tia a tort i a dret i, fins i tot, con­tra el seu biògraf ofi­cial Gra­ci­ano Palomo. I, a més, ha com­pro­vat que això de la justícia entre els pode­ro­sos i els ciu­ta­dans que van a peu pot ser la suprema ini­qui­tat. Perquè, en saber que el jutge el citava a decla­rar i res­pon­dre a les meves pre­gun­tes, va pro­po­sar-me de reti­rar la demanda con­tra una carta meva dient que no tenia volun­tat d'ofen­dre. Per tant, punt final, excepte que a mi, que no em paga la FAES, ni el Mur­doch, ni Endesa, ni el Pollo Cam­pero i un llarg etcètera, ningú no em tor­narà els diners de les cos­tes que es deri­ven d'un atac del qual l'agres­sor ha desis­tit. Cosa que vol dir que un ric pot arruïnar la vida d'un jubi­lat a còpia de pre­sen­tar acu­sa­ci­ons i reti­rar-les després. En fi, tota aquesta exces­siva intro­ducció ser­veix només per a anun­ciar que faré una qüestació a fi de recu­pe­rar els danys i no haver de renun­ciar a seguir opi­nant com si això fos un esport de risc. I, sobre­tot, per a insis­tir en la pecu­liar relació entre Aznar i Gad­dafi; això sí, aquesta vegada amb la pre­o­cu­pació d'haver tro­bat qui ha publi­cat aquesta infor­mació a la premsa madri­le­nya i que jo em limito a repro­duir. I a recla­mar, al mes­tre armer!

Diu, per exem­ple, un domi­ni­cal d'abans-d'ahir, que el prin­ci­pal con­tacte de la família Gad­dafi amb empre­sa­ris espa­nyols és el gen­dre d'Aznar, aquell Ale­jan­dro Agag de la fas­tu­osa boda a El Esco­rial i dels nego­cis de fórmula 1 amb el nazi Mor­ley, amb el filo Eccles­tone i amb el pròfug de la justícia ita­li­ana repa­triat gràcies a una amnis­tia, Bri­at­tore, el del vai­xell Billi­o­naire. Es veu que Tarik Agag va coin­ci­dir a Lon­dres amb un fill de Gad­dafi de nom Saif, al qual va con­vi­dar a la Sar­de­nya ber­lus­co­ni­ana. Després el va con­vi­dar a cace­res a La Fla­menca (20.000 euros dia­ris), pro­pi­e­tat de Javier Cor­sini, i al Rincón de Los Canc­hos, on segons el web Extra­con­fi­den­cial, va pagar 160.000 euros. Va fer de mit­jan­cer també en favor de Manuel Man­ri­que, acci­o­nista de Sacyr que par­ti­cipa a Rep­sol, i final­ment va mun­tar a Líbia un pavelló de caça de 50 mili­ons d'euros per a matar per­dius impor­ta­des d'Espa­nya. Es veu que només va dur a terme la pri­mera fase, per valor de 300.000 euros. En resum, tot un ambi­ent en el qual no sem­bla que hi pugui flo­rir la vir­tut.