Una unió mediterrània

Tot fa pen­sar que l'onada revo­lu­cionària que viu el món àrab liqui­darà 40 anys de política occi­den­tal a la zona i, amb això, els últims ves­ti­gis de la guerra freda i del post­co­lo­ni­a­lisme. Hem de veure encara quin nou ordre sor­tirà d'aques­tes revol­tes en cadena però sem­bla clar que, passi el que passi, les democràcies occi­den­tals hi sor­ti­rem per­dent, com a mínim a curt ter­mini. Tot i la ges­ti­cu­lació dels nos­tres líders a favor de les refor­mes recla­ma­des pels mani­fes­tants, la cai­guda dels règims auto­ri­ta­ris del nord d'Àfrica i del Pròxim Ori­ent arriba en una mala època. Als estralls de la crisi econòmica, ara s'hi podria sumar la pèrdua d'influència en un mer­cat poten­cial vastíssim i una zona clau per al con­trol dels recur­sos energètics.

Men­tre els nos­tres peri­o­dis­tes donen lliçons de democràcia, els nos­tres polítics patei­xen, amb raó, pels sub­mi­nis­tra­ments de gas i de petroli i pels nos­tres interes­sos empre­sa­ri­als en els països sac­se­jats per la febre demo­cra­tit­za­dora. L'efer­vescència àrab d'aquests dos mesos tindrà con­seqüències pro­fun­des en l'ordre mun­dial de les pròximes dècades. Der­ro­cats els tite­lles que asse­gu­ra­ven l'hege­mo­nia occi­den­tal al Medi­ter­rani, ara hau­rem de dis­pu­tar-nos aquesta influència amb la Xina. De moment, el govern xinès ja ha votat a favor de por­tar Gad­dafi al Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal per haver actuat con­tra el seu poble, com ho va fer Deng Xia­o­ping a Tia­nan­men, el 1989. El vot no s'entén sense l'interès dels xine­sos per atraure's la sim­pa­tia de les bases dels països revol­tats.

Només a Líbia ja hi ha 30.000 tre­ba­lla­dors xine­sos. Si Gad­dafi es va atre­vir a reac­ci­o­nar amb tanta violència con­tra els seus opo­si­tors, és perquè els 1,8 mili­ons de bar­rils de cru dia­ris que con­tro­lava abans de l'esclat revo­lu­ci­o­nari el feien sen­tir segur. Sense el petroli no s'entén que un dic­ta­dor de pinta tan estra­folària, bar­reja de Mic­hael Jack­son i de cleptòman de grans magat­zems, s'hagi man­tin­gut 40 anys en el poder. Els libis poden ser un poble incom­pe­tent i tenir mal gust, però tot té un límit. Itàlia, França, la Xina, Ale­ma­nya, Espa­nya i els Estats Units, per aquest ordre, eren els prin­ci­pals cli­ents del dic­ta­dor. El cas de Líbia és una bona cari­ca­tura per enten­dre l'ordre que ha entrat en procés de liqui­dació.

Totes les com­pa­ra­ci­ons amb la tran­sició espa­nyola són una pura ingenuïtat. Si bé és cert que Mubàrak i com­pa­nyia eren uns “mode­ra­dos”, a l'estil de Franco, la diferència és que Franco va ser prou llest per pro­moure el desen­vo­lu­pa­ment econòmic i des­sag­nar els inte­gris­tes fins a dei­xar-los aque­lla mòmia del Blas Piñar. Al món àrab, els isla­mis­tes estan en plena forma i encara els dic­ta­dors els han irri­tat amb la seva cor­rupció sense límits. Tam­poc no es pot dir que els països àrabs tin­guin, com tenia Espa­nya, un entra­mat de polítics i d'intel·lec­tu­als demòcra­tes infil­trats en les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals. Mal­grat els dis­cur­sos dels opo­si­tors a favor de la lli­ber­tat, la seva força radica en la indig­nació que ha gene­rat en el poble la manca de pers­pec­ti­ves econòmiques, més que no pas en els ide­als de qua­tre uni­ver­si­ta­ris for­mats a l'estran­ger.

La democràcia al món àrab, si arribés massa d'hora, podria aca­bar radi­ca­lit­zant l'isla­misme, com la república va radi­ca­lit­zar el naci­o­na­lisme espa­nyol o l'ale­many als anys trenta. D'altra banda, encara que es con­so­lidés un procés libe­ra­lit­za­dor, això no asse­gura que es produís seguint els valors occi­den­tals. Més aviat, el que pot pas­sar a la llarga, si tot va bé, és que d'aquesta onada revo­lu­cionària en sur­tin règims democràtics a l'estil musulmà, que encara no sabem ben bé quin estil és. Aquest estil podria tenir més en comú amb la Xina que amb nosal­tres. Davant d'això, una política intel·ligent de la Unió Euro­pea seria mirar de pro­moure una mena d'unió econòmica medi­terrània que tingués com a pri­o­ri­tat el desen­vo­lu­pa­ment mate­rial d'aquests països. Una bona política medi­terrània de la UE faria més per la democràcia que tots els dis­cur­sos morals. Això ens obli­ga­ria a tre­ba­llar més, però Occi­dent no es pot per­me­tre el luxe de per­dre l'hege­mo­nia en el Medi­ter­rani com ja ha per­dut la de l'Índic i el Pacífic.