Dormir al caixer

El mateix dia que els juga­dors del Barça sor­tien a entre­nar-se ves­tits, per pri­mer cop, amb la samar­reta que duia la pro­pa­ganda de Qatar Foun­da­tion, el pre­si­dent Zapa­tero era rebut pel pri­mer minis­tre de Qatar al palau gover­na­men­tal de Doha. És una d'aque­lles coin­cidències que, més enllà de l'anècdota, per­fi­len la rea­li­tat. I la rea­li­tat és que, ara i aquí, es neces­si­ten els diners que tenen allà. Els neces­sita el Barça que, com és fàcil recor­dar, l'estiu pas­sat va tra­ves­sar una situ­ació econòmica força com­pro­mesa, fins al punt que va haver de tras­pas­sar un juga­dor per poder pagar la nòmina dels altres. O almenys això és el que es va dir. El nom de Qatar Foun­da­tion figura, de moment, a les samar­re­tes d'entre­na­ment i més enda­vant serà a les de com­pe­tició. La presència d'aquesta publi­ci­tat ha pro­vo­cat una polèmica que s'apai­vaga quan s'esmen­ten les quan­ti­tats que pagarà l'anun­ci­ant. Així, doncs, els diners aquí s'han fos i cal anar a bus­car-los on n'hi ha. És el deno­mi­na­dor comú de les rela­ci­ons del Barça i de Zapa­tero amb Qatar. El món està can­vi­ant molt en poc temps i, en l'ordre econòmic, pas­sen coses ini­ma­gi­na­bles, que ens tenen esbalaïts i situ­ats en la sor­presa per­ma­nent. I, sobre­tot, en la indig­nació. La qüestió de les cai­xes d'estalvi, per exem­ple. No cal recu­lar gaire per veure com han pas­sat del pa a les engru­nes. El mateix dia que els juga­dors del Barça estre­na­ven aque­lla publi­ci­tat, ens deien que Zapa­tero havia acon­se­guit que els qata­ri­ans inver­tei­xin 300 mili­ons d'euros en les cai­xes espa­nyo­les. L'endemà va pas­sar la bacina a Abu Dhabi. Allà li van pro­me­tre 150 mili­ons més. La xoco­lata del lloro, perquè el mateix dia també llegíem que Cata­lu­nya Caixa tota sola neces­sita cap­tar 1.700 mili­ons de capi­tal. Men­tres­tant una dele­gació de la Con­fe­de­ració de Cai­xes d'Estal­vis mar­xava cap a la Xina, Sin­ga­pur, Hong Kong i Tòquio per fer el mateix que Zapa­tero: bus­car inver­sors i diners. Com hem arri­bat a tanta indigència? És com­pli­cat d'enten­dre, però, en l'eco­no­mia glo­bal, hem pas­sat de tenir cai­xes a dor­mir al cai­xer.