Arrels cristianes
Fa unes setmanes, a l'acte que el Parlament de Catalunya va dedicar a fer memòria de les víctimes de l'Holocaust, la vicepresidenta Joana Ortega va reivindicar les “arrels cristianes i jueves de Catalunya”. No és un tema nou i recordo perfectament com amb una certa freqüència apareix aquesta qüestió, bé sigui entre els que voldrien que fins i tot en els textos polítics fonamentals es fes esment d'aquests orígens bé entre els que amb total reiteració voldrien apel·lar a la laïcitat i a l'aconfessionalitat de les estructures polítiques.
Cada vegada que sorgeix aquest tema, que m'interessa de manera singular, esbosso un somriure potser carregat d'algunes dosis d'ironia. Em ve al cap com el bon amic, i enyorat, Joan Puigbert, creient, sempre que jo em reclamava del meu agnosticisme m'insistia que el que em passava era que tenia el meu cristianisme mal resolt.
És veritat que encara ara puc dir el parenostre en llatí i que podria seguir en aquesta llengua les parts principals de la missa. Res de la litúrgia no m'és estrany i ho vaig aprendre en plena adolescència en les diverses celebracions que fèiem a l'escoltisme: promeses a les golfes de la catedral de Girona o al claustre, celebracions de Sant Jordi, misses a Sant Nicolau, a Sant Daniel o en els prats dels campaments al Pirineu. Bevíem de les fonts montserratines tant per la litúrgia com per la doctrina, i resseguíem amb interès els moviments més avançats i progressistes i, fins i tot, fèiem escapades adolescents a Cuixà.
Tot aquest bagatge i els amics del seminari, companys de curs alguns, professors d'altres, m'ha donat sempre una familiaritat considerable amb l'Església catalana i el seu paper al nostre país. Com passa amb tanta i tanta gent, agnòstica o no, que ha begut de deus ideològiques i formatives molt diverses.
És potser per això que em fan somriure determinades actituds que, per radicalitat doctrinària, voldrien negar determinades obvietats i fets concrets que hauríem de situar com a dades de la història, poc discutibles. Si bé és veritat, també, que per molt que determinats textos de la societat civil apel·lessin a aquestes arrels cristianes res no alteraria la necessària independència entre les institucions de l'Església i les institucions nacionals, justament per donar a totes la llibertat de pensament i de moviment que s'ha de suposar.
De fet podríem dir que Catalunya neix de matriu romana i cristiana. Però justament perquè Roma és primer pagana i després cristiana ha de quedar clar que la derivació del llatí cap al català i la cristianització del país tenen a veure amb la mateixa transformació i descomposició de les estructures imperials. L'Església és, en aquest context, primer resistent, gairebé clandestina, i després poder emergent. Catalunya es forja com a país de comtes i de bisbes. Però els comtes i els bisbes són el poder. Poder senyorial, eminent, visible, tangible. I el país es fa sota aquestes estructures de poder i també amb l'evolució dels burgs i de les ciutats i el naixement de noves estructures polítiques que, justament, volen esdevenir una falca entre els dos poders feudals. No és gens estrany, doncs, que de la mateixa manera que el cristianisme impregna de forma intensa la vida de la societat i la condiciona, sectors de la societat es resisteixen i s'allunyen de les formes del poder i dels mecanismes de percepció i de rendes que alimenten el creixement de les grans esglésies episcopals.
La dualitat entre el reconeixement de les arrels cristianes i les línies de pensament més laic i racionalista que se'n voldrien apartar i separar netament és constant, i s'expressa també en les actituds socials i polítiques que podrien emparar els processos desamortitzadors al segle XIX i les actituds anticlericals i la tradició de rebel·lia contra els símbols de l'Església i del poder, que tindrien una culminació dramàtica en els fets de la Guerra Civil. Aquesta dualitat és la que inspira sovint el pensament reformista i gairebé missioner d'algunes personalitats de l'Església catalana que acabaran entenent, per exemple, la gran transformació social profunda que comporta al nostre país la Revolució Industrial al segle XIX. L'antagonisme ideològic s'expressa sovint des de la contraposició de fonamentalismes extrems mentre que els sectors reformistes i progressistes acabarien entenent que sempre hi ha una síntesi possible.
L'aparent petrificació extrema del poder de l'Església, que faria impossible durant un temps la reconciliació, es fa visible en el nacionalcatolicisme.
Però també aquí es van obrir escletxes d'esperança per retornar a la realitat més concreta de l'Església sofrent i resistent per damunt de l'Església eminent, una dialèctica constant, com recordem des dels temps fundacionals. L'Església del poble i dels pobres per damunt de la dels poderosos.
L'esperit que animava el concili Vaticà II (1962-1965) va donar impuls a un compromís explícit amb la llengua, com proposaria Modest Prats en el seu text de 1965 al segon Congrés Litúrgic de Catalunya, i a l'empara dels nous compromisos d'una Església aparentment rica però cada cop més pobra, donaria peu al document de 1985 sobre les “Arrels cristianes de Catalunya” i més endavant, 1995, als treballs del Concili Provincial Tarraconense (Tarragona, 21de gener de 1995/4 de juny de 1995).
M'ha portat fins aquí el llibre que mossèn Joan Busquets i Dalmau ha dedicat a Mossèn Damià Estela, mestre i testimoni (Besalú, 2011), el capellà que va inspirar i impulsar la catalanitat, el compromís, la pastoral i l'arrelament al Seminari de Girona. Sobretot perquè amb el seu testimoni i la rotunditat d'algun dels seus textos podem copsar la gran capacitat de reconciliació i de síntesi que la llibertat i els esperits oberts poden aportar sempre. Vull dir que amb apel·lacions oficials o no, recollides en textos o no, les arrels d'un país amb totes les seves contradiccions, que també n'hi ha, no necessiten caminadors perquè saben trobar i s'expressen per tots els corriols de la vida i per totes les escletxes del pensament.
