Extravagants ocurrències de Madrid

El govern cen­tral ges­ti­cula últi­ma­ment com un boxe­ja­dor sonat que, gro­gui a dalt del ring, i sense fer diana, llança a l'aire tota mena de direc­tes, croc­hets i upper­cuts que no fan impacte enlloc. De tots els minis­tres, però, el que més ha des­ta­cat, en aquest sen­tit, és Sebas­tian, el titu­lar d'Indústria i d'altres acti­vi­tats diver­ses. Tots recor­dem la seva pro­cedència del ser­vei d'estu­dis del BBVA i com, junt amb els seus amics de l'empresa SACYR, va inten­tar com­prar el banc que l'havia aco­mi­a­dat abans. O bé quan va fra­cas­sar en l'intent de gua­nyar l'alcal­dia de Madrid. Però, és en tant que minis­tre que va adqui­rir tota la seva esta­tura i que, amb obce­cació i arra­bas­sa­ment, va començar a pren­dre deci­si­ons aïlla­des en forma de per­di­go­nada i sense el mínim de reflexió prèvia exi­gi­ble a un gover­nant.

I, així, caprit­xo­sa­ment, en lloc de for­mu­lar un pla estratègic de l'ener­gia es va inven­tar allò de rega­lar bom­be­tes incan­des­cents de baix con­sum. O bé a jus­ti­fi­car l'aug­ment de les tari­fes dels ser­veis públics dient que només cos­ta­ven igual que un cafè. No sé si al minis­tre del ram no li cobren la fac­tura, posem per cas de l'elec­tri­ci­tat, o si viu de franc en una resi­den­cia ofi­cial tal com era el cas d'alguns dels seus ante­ces­sors. Però, si el con­sum el pagués ell, s'hau­ria ado­nat que aquells aug­ments de l'u de gener ara s'apli­quen diver­ses vega­des a l'any, sem­pre que les com­pa­nyies mono­po­lis­tes invo­quen el “dèficit tari­fari” o qual­se­vol altre con­cepte que ser­veixi per con­fis­car una part cada vegada més gran del poder adqui­si­tiu dels ciu­ta­dans hon­rats i d'eco­no­mia modesta. Per tant, la bro­meta del cafè devia refe­rir-se, si de cas, al preu del cafe­tito que el mien­mano Juan d'Alfonso Guerra tenia com a barem d'acon­se­gui­dor al seu des­patx pri­vat als locals de la Dele­gació del Govern a Sevi­lla.

Tenim, doncs, un govern i, espe­ci­al­ment, un minis­tre que, des de la ignorància i la impre­visió, sen­ten l'impuls com­pul­siu d'actuar només per jus­ti­fi­car la seva existència i demos­trar amb el diri­gisme inter­ven­ci­o­nista i regla­men­tari quin és el seu poder. I, sense cap estudi o cap con­sulta als experts en la matèria, es dedi­quen brus­ca­ment a dic­tar nor­mes i apli­car san­ci­ons que sovint són con­tra pro­ce­di­ments i que mai no s'han basat en un estudi de la relació cost-bene­fici. Així doncs, els qui són impo­tents per enfron­tar-se a les grans qüesti­ons mar­quen paquet auto­ri­tari en ter­renys on el poder públic mata mos­quits a cano­na­des. No han après mai el gran prin­cipi vigent als EUA: “That govern­ment is best which governs least”, és a dir, el millor govern és el que menys governa. I així ara ens diuen que s'ha de reduir una miqueta la velo­ci­tat a les car­re­te­res a fi d'estal­viar con­sum de car­bu­rants. És que no saben que el meca­nisme més eficaç per acon­se­guir-ho ja s'està apli­cant i és la puja del preu de la ben­zina? Doncs que no ens vin­guin amb argu­ments fal­sos, perquè amb la diabòlica com­bi­nació de les abu­si­ves tari­fes de peat­ges i ben­zina ja no cal intro­duir cap més ele­ment dis­su­a­siu con­tra la mobi­li­tat de les per­so­nes i les mer­ca­de­ries. I són, per tant, inne­cessàries les des­pe­ses en nova senya­lit­zació i equips de recap­tació de mul­tes veni­als, que pot­ser podrien dedi­car-se a impe­dir els roba­to­ris de la banda dels peru­ans a les auto­pis­tes.

El més fort de tot, tan­ma­teix, ha estat l'ultima parida del minis­tre Sebastián, que, en plena crisi econòmica i quan Cata­lu­nya ja té 600.000 deso­cu­pats i més pobres de solem­ni­tat que no pas la població total d'Extre­ma­dura, s'ha inven­tat una nova ocurrència abso­lu­ta­ment genial.

En efecte, tot apro­fi­tant que la trans­ferència del Turisme a les auto­no­mies no ha sig­ni­fi­cat l'automàtica des­a­pa­rició del minis­teri del ram al govern cen­tral, ans al con­trari, s'ha que­dat, con­tra la noció de com­petència exclu­siva, que vol dir exclo­ent, amb tots els buròcra­tes de Madrid i tots els diners per a sub­ven­ci­ons. I ara ve la bona, no és que puguin sub­si­diar una política contrària a la que cons­ti­tu­ci­o­nal­ment per­toca deci­dir als governs autonòmics, cosa que ja és una aber­ració. És que, a sobre, encara han deci­dit ator­gar en con­cepte de pro­moció del turisme –quina con­fusió del culo con las témpo­ras– una sub­venció d'un milió d'euros al Real Madrid a fi que con­tri­bu­eixi sense fer res a cap­tar turis­tes per a la marca Spain is dif­fe­rent. I això, fran­ca­ment, ja supera tots els límits de la burla i l'insult als con­tri­bu­ents de Cata­lu­nya i de tants altres llocs que, si hi hagués una cre­ueta com la de l'Església catòlica, evi­dent­ment, es decla­ra­rien objec­tors fis­cals en la part pro­por­ci­o­nal d'aquesta vexació, d'aquest menys­preu i d'aquesta ofensa als ciu­ta­dans, que són vícti­mes de reta­lla­des soci­als men­tre les abe­lles rei­nes de Madrid con­ti­nuen enri­quint-se amb abso­luta impu­ni­tat. Ja sé que la xifra és insig­ni­fi­cant però és la gota que fa ves­sar el got de la paciència i la palmària demos­tració de la fri­vo­li­tat d'uns gover­nants que, a part d'incom­pe­tents, no tenen ni el més mínim res­pecte a la plu­ra­li­tat del país i als con­tri­bu­ents que, com deia Churc­hill, han de patir sacri­fi­cis, sang, suor i llàgri­mes. Entre els quals, evi­dent­ment, no hi ha ni el minis­tre Sebastián ni els seus amics de la llotja i local d'alterne de nego­cis del Ber­nabéu.