Articles

viure sense tu

De què rius, tu?

El poder ens crema a tots nosaltres, ja sigui amb benzina o sense

L'humor, com la poe­sia, és a tot arreu. És clar que amb el pas dels anys ha anat can­vi­ant. L'humor actual és nar­ci­sista. És l'humor pop, que ana­litza en tot moment la con­ducta humana, dis­seca el seu ridícul i pre­senta a l'espec­ta­dor el seu jo deva­luat. I el podem tro­bar tant a Woody Allen com a Bue­na­fu­ente, o a l'humor del Pepe Rubi­a­nes, que tro­bem a fal­tar aquests dos anys que fa que va morir. Som en una soci­e­tat que ha estès l'humor a tots els àmbits, de la publi­ci­tat als infor­ma­tius, però que també ha dis­solt el riure sorollós i l'explosió d'ale­gria.

Ara que som al pas de l'equa­dor de car­nes­tol­tes, es cons­tata que en fem ombra del que era anti­ga­ment el car­na­val. Vull dir a l'edat mit­jana, en què aques­tes fes­tes podien durar fins a tres mesos, i que ser­vien per sub­ver­tir les lògiques.

El sociòleg francès Gilles Lipo­vetski ho va estu­diar, al seu lli­bre cab­dal L'ère du vide (L'era del buit). Al car­na­val, amb la jerar­quia inver­tida, el bufó és el rei. I el mateix poble que l'ha triat, l'inju­riarà i l'esto­ma­carà. Els bojos nome­na­ran un papa o un abat que can­tarà tor­na­des obs­ce­nes. Cre­ma­ran gats i intro­dui­ran ases a les esglésies. Aquest esquema car­na­va­lesc ha dei­xat la seva petja, amb un cert riure unit a la pro­fa­nació dels ele­ments sagrats, i la vio­lació de les regles ofi­ci­als.

D'aquí ve que per aques­tes fes­tes vegem al car­rer dis­fres­ses dels dife­rents esta­ments del poder, de les ins­ti­tu­ci­ons clàssi­ques, de mon­ges, guàrdies civils i ban­quers.

Però el poble ara ho té més difícil. I no ja perquè l'humor s'hagi civi­lit­zat. M'aven­turo a dir que qui neu­tra­litza la sàtira més àcida sovint és el mateix exer­cici del poder ins­ti­tu­ci­o­nal, sigui en l'esfera que sigui: la política, l'espi­ri­tual o l'econòmica. Qui es riu de qui? Nosal­tres dis­fres­sats? O aquells que reben la sàtira, la crítica, les vícti­mes de la iro­nia.

Se'n foten els polítics, els cor­rup­tes, els magis­trats, i els de l'Euríbor.

Els temps són durs, i els valors tous, sí.

Ara per sort no cre­mem gats. Però el poder ens crema a nosal­tres, ja sigui amb ben­zina o sense.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.