Indignats estem

Sí, hi estem. Perquè, per indig­nar-se, cal només una rea­li­tat objec­tiva –altra­ment tan habi­tual– com la injustícia i, de manera no menys indis­pen­sa­ble, la consciència sub­jec­tiva que se'n tin­gui. Ara: la cosa és lla­vors, basta la indig­nació per cap­gi­rar unes con­di­ci­ons de vida adver­ses? És ope­ra­tiu sim­ple­ment indig­nar-se? Maquia­vel i Marx, posem per cas, van escriure indig­nats llur obra? I grans esta­dis­tes, com Prat de la Riba o Nel­son Man­dela, no van actuar moguts des de prou més supòsits que els deri­vats de la mera indig­nació?

La pre­gunta ve a tomb de l'opus­cle de Stéphane Hes­sel Indig­nez-vous!, publi­cat a finals de l'any pas­sat i ja amb més de tretze edi­ci­ons a França. Un èxit que pos­si­ble­ment s'explica més per la pro­cli­vi­tat emo­ci­o­nal del seu públic lec­tor (dins els paràmetres d'allò cons­ta­tat ja fa deu anys per Mic­hel Lacroix a Le culte de l'émotion), que no pas pel que pròpia­ment hi exposa Hes­sel. Un autor ava­lat per una tra­jectòria vital irre­prot­xa­ble. Que, com a cul­mi­nació de la seva intensa i dila­tada existència, no sap tan­ma­teix tro­bar més recep­tes que les del psi­co­lo­gisme, refe­rit al pas­sat: la indig­nació com a motiu bàsic de la Résis­tance (!), o al pre­sent: el ter­ro­risme palestí com a forma d'exas­pe­ració (!).

(Cabria així mateix dema­nar-se, tot de pas­sada, si el fet que el seu Estat es negui a sig­nar la carta euro­pea de llengües mino­ritàries, pro­voca a mon­si­eur Hes­sel tanta d'indig­nació, o si ja li està bé, o si no hi havia pen­sat).

Lema pos­si­ble, doncs, per quan s'està indig­nat i se sap que amb això no n'hi ha prou ni de molt: “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”. Sem­bla que és el d'un mode­lista de Premià que ara hau­ria fet seu un molt hono­ra­ble ciu­tadà d'aquest país. I que, ben mirat, no deixa de ser sinó una versió parafràstica del de la Lliga hanseàtica: Navi­gare necesse est, non vivere.

Doncs això: a posar-hi el coll amb més de cer­vell que de víscera, anant abans pel deure que per la xala.