Josep Iborra

Vivim sovint amb la vaga il·lusió de l'espe­rit de creure que un punt d'inflexió amb poder per trans­for­mar-nos ens per­metrà dei­xar enrere l'etapa pre­sent que no ens con­venç. Espe­rem l'hora de la veri­tat que ens ajudi a començar de nou. Josep Iborra (Benissa, 1929-València, 2011) ens ha fet veure, amb només dues brevíssi­mes refle­xi­ons d'escèptic, fins a quin punt podem ser inge­nus ali­men­tant il·lusi­ons d'aquesta mena: «L'hora de la veri­tat... Però, n'hi ha cap? I quina és?» i «Impos­si­ble començar de nou. Sem­pre con­ti­nuem d'una manera o una altra.»

Després d'un llarg viatge ple de filo­so­fia, lite­ra­tura, pin­tura, música i altres arts, Iborra se n'ha anat com va arri­bar. Com volia: «Nai­xem sense per­ce­bre-ho. Entrem a la vida sense tenir consciència. Hauríem de morir de la mateixa manera.»

Iborra va ser el pri­mer a inda­gar en el labe­rint de la lite­ra­tura d'idees de Joan Fus­ter i en sor­tir-ne en va escriure un lli­bre refe­ren­cial: Fus­ter portàtil. Una de les seves grans apor­ta­ci­ons ha estat jus­ta­ment tenir l'habi­li­tat de pair bé la seva pan­ta­gruèlica for­mació cul­tu­ral per ofe­rir-la amb humi­li­tat als seus con­tem­po­ra­nis, enri­quida amb la recre­ació de la seva sub­til capa­ci­tat d'inter­pre­tació, al llarg d'una obra portàtil, que, per para­do­xal que pugui sem­blar, és alhora bizan­tina i útil, com­plexa i ente­ne­dora. Des de la mort de Fus­ter, Iborra ha estat l'assa­gista valencià més con­sis­tent.

Només amb l'expressió irònica del sen­tit comú ha sabut posar el dit a la llaga pot­ser amb més luci­desa que ningú quan s'ha pro­po­sat ana­lit­zar la trista pre­ca­ri­e­tat en què sobre­viu el País Valencià com a col·lec­ti­vi­tat: «No s'ha donat o no s'ha creat una situ­ació d'osmosi flu­ent entre els Països Cata­lans, que es miren el lli­bre valencià com un pro­ducte si no estrany sí un xic foras­ter, encara que només sigui per les mar­ques dia­lec­tals que els inco­mo­den.»

Con­vençut que la crítica és la consciència de la lite­ra­tura, Iborra ha estat en les últi­mes dècades el lec­tor eru­dit més ins­truc­tiu per als lec­tors que no són eru­dits. Ha exer­cit la crítica literària amb més sen­si­bi­li­tat de notari amb bon gust des­crip­tiu que no pas alti­vesa de pro­fes­sor amb espe­rit canònic: «El silenci del crític davant d'un lli­bre esti­ma­ble pot cons­ti­tuir una forma de con­dem­nar-lo. Aquest silenci, però, no sol ser deli­be­rat, perquè sovint el crític té poques oca­si­ons de par­lar dels lli­bres.»

En vida, Iborra va ser poc cone­gut arreu dels Països Cata­lans. Ara la seva mort ha pas­sat rela­ti­va­ment des­a­per­ce­buda als mit­jans de comu­ni­cació impor­tants. Cada vegada es va tor­nant més amarga la sen­sació que som foras­ters al que ano­me­nem casa.