És el progressisme d'esquerres?

Sen­tir l'alcalde Hereu defen­sar la neces­si­tat de bar­rar el pas a la dreta per “garan­tir el progrés de Bar­ce­lona” con­vida a pen­sar en la pèrdua de refe­rents de l'esquerra en aquests temps de crisi. Més enllà del joc de parau­les, l'abús de clixés amaga una deso­ri­en­tació que es fa palesa en la pèrdua de sen­tit del mateix mot que dóna sen­tit al pro­gres­sisme: el progrés. Una paraula que necessària­ment hauríem de tro­bar lli­gada al canvi, a la trans­for­mació, a la distància física, tan­gi­ble, entre el punt de par­tida i la meta final a asso­lir.

I la crisi, cal insis­tir-hi, ha estat la gran opor­tu­ni­tat per­duda de l'esquerra ideològica per fer valer el seu supo­sat pro­gres­sisme. L'ha encer­tada en la diagnosi. Se n'ha sor­tit més mala­ment que bé en la gestió. I ha que­dat para­lit­zada, muda, a l'hora d'ofe­rir noves res­pos­tes a la situ­ació pre­sent. Per a mos­tra el mapa ideològic euro­peu, amb les seves mínimes fran­ges ver­me­lles en retrocés. Fixem-nos en les pro­pos­tes fetes una dècada enrere pels movi­ments alter­glo­ba­lit­za­dors per tal de llui­tar con­tra els mals del capi­ta­lisme. La famosa taxa Tobin sobre flu­xos finan­cers de caràcter espe­cu­la­tiu, la lluita con­tra els para­di­sos fis­cals, l'impost sobre la banca o la defensa d'un model de gover­nança mun­dial no exclu­si­va­ment occi­den­tal. Una dècada més tard aques­tes són pro­pos­tes defen­sa­des, amb tots els mati­sos que vul­guem, des de posi­ci­ons ideològiques a pri­ori tan allu­nya­des com serien les de l'FMI, el Fòrum Econòmic Mun­dial, Nico­las Sarkozy o David Came­ron. Recor­dem com en la Cimera de Davos, enguany, en comp­tes de defen­sar les bon­dats de la lli­ber­tat de mer­cat, aca­ben d'iden­ti­fi­car la desi­gual­tats de ren­des com un dels prin­ci­pals ris­cos glo­bals.

Si bai­xem a l'àmbit de la gestió de la crisi des de l'esquerra política, aquesta ha estat una bar­reja de resis­ten­ci­a­lisme i de negació del fet i de les seves con­seqüències. En un dels dar­rers monogràfics del Cen­tre d'Estu­dis Jordi Pujol, Toni Cru­a­nyes afir­mava molt encer­ta­da­ment que l'esquerra, amb caràcter gene­ral, ha menys­tin­gut l'impacte de la glo­ba­lit­zació. Ha estat incapaç de bas­tir un dis­curs que per­metés donar res­posta a la pèrdua de pes econòmic d'Occi­dent en el món. Un dolorós exem­ple d'aquest salt enda­vant van ser els dar­rers pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat tri­par­tida. Uns pres­su­pos­tos que, lluny d'apli­car les necessàries mesu­res cor­rec­to­res a la des­vi­ació de les finan­ces públi­ques, pas­sa­ven la pilota al govern entrant. Tot ple­gat en el ter­cer any de crisi.

I és aquí on cal situar el dar­rer mani­fest ela­bo­rat des de l'esfera soci­a­lista, per Nou Cicle. Con­tra la crisi “de la dreta”, la prin­ci­pal pro­posta d'esquer­res passa per dur a terme “una forta inversió en for­mació, recerca i inno­vació”. L'absència de referències a les vies d'ingrés i finançament d'uns recur­sos ine­xis­tents mos­tren la deso­ri­en­tació ideològica. Espanta pen­sar què hau­ria estat la ree­dició del govern tri­par­tit amb un nou tri­ple salt mor­tal pres­su­pos­tari com el del 2010. Som davant d'una esquerra malau­ra­da­ment incapaç de pro­po­sar mesu­res d'estalvi, però mal­grat tot quei­xosa. Indi­fe­rent davant de la seva res­pon­sa­bi­li­tat en la penosa situ­ació pre­sent.

Toni Judt, en el tan citat El món no se'n surt, culpa d'aquesta deso­ri­en­tació de l'esquerra el crei­xent indi­vi­du­a­lisme de la nos­tra soci­e­tat, el rela­ti­visme moral impe­rant i un estat del benes­tar que no ha sabut mos­trar als seus ciu­ta­dans els cos­tos de cada ampli­ació de drets. Per què fra­cassa l'esquerra? Atès el que diu Judt, podem dir que perquè ja fa molt de temps que va dei­xar de ser trans­for­ma­dora, pro­gres­sista. Perquè ha obli­dat el seu com­promís amb la igual­tat dels ciu­ta­dans com a prin­cipi bàsic de la seva ori­en­tació política. Perquè no té pro­pos­tes de futur que ens per­me­tin creure en un pla de sor­tida alter­na­tiu a la situ­ació actual.

Pen­sem-hi. És d'esquer­res la Xina comu­nista que aquest any ha arri­bat a un índex de desi­gual­tat econòmica com­pa­ra­ble al dels EUA? Fou de dre­tes el TARP, el bili­o­nari pla de sal­va­ment finan­cer, dut a terme per George W. Bush l'endemà de la cai­guda de Leh­man Brot­hers? Una política de key­ne­si­a­nisme radi­cal situ­ada, per cert, a les antípodes ideològiques de la Big Soci­ety britànica. En un ordre de coses local, és pro­gres­sista man­te­nir ser­veis públics pen­sats en l'interès del tre­ba­lla­dor de torn i no pas en els hora­ris del ciu­tadà? És pro­gres­sista el suport sin­di­cal als tre­ba­lla­dors d'Aena en el seu recur­rent i anun­ciat xan­tatge a la ciu­ta­da­nia? Que pot­ser ja hem obli­dat que la seva pri­va­tit­zació era pre­ci­sa­ment un objec­tiu cen­tral de la soci­e­tat civil? És pro­gres­sista, tal vegada, el PER andalús man­tin­gut i ampliat pel govern Zapa­tero? Eren d'esquer­res els vols Lleida-Bar­ce­lona, amb els seus qua­tre pas­sat­gers de mit­jana? I què en diríem de per­me­tre que els direc­tius de cai­xes d'estal­vis (sí, cai­xes) apu­gin el seu salari un 4,2% en ple procés de res­cat públic? Els com­panys escan­di­naus del par­tit de la rosa i el puny se'n farien creus.

L'esquerra euro­pea, com ens recorda Judt, té la seva par­ti­cu­lar pedra de toc en les con­di­ci­ons de jubi­lació dels con­duc­tors de TGV francès, als 55 anys. És aquest, encara, el model a seguir? Una esquerra pro­gres­sista ha de ser una esquerra ori­en­tada a la trans­for­mació, valenta en la lluita con­tra els cor­po­ra­ti­vis­mes, solidària a l'hora de repar­tir els cos­tos soci­als de la crisi i sobre­tot que no defugi els pro­ble­mes. Sense progrés efec­tiu, sense canvi, sense lluita per la igual­tat i la justícia, no hi ha pro­gres­sisme que val­gui. Tot just podem par­lar amb pro­pi­e­tat d'inèrcia.