Carnaval de Reus

Podríem resu­mir els deu dar­rers anys del Car­na­val de Reus dient que una mul­ti­tud ingent ha sor­tit a ballar i beure a la rua de lluïment de dis­sabte al ves­pre, ha anat al ball de la nit i a men­jar fins a afar­tar-se el dilluns al matí a la plaça del Prim. I punt. La toma­cada ha mort i no hi ha gai­res opci­ons que torni. La premsa satírica, tot i el miratge de la sei­xan­tena de fulls d'enguany, l'aguan­ten dos o tres incom­bus­ti­bles. L'enter­ra­ment del Car­nes­tol­tes i del braç, tot i les pos­si­bi­li­tats de l'acte, també estan a punt del propi soter­ra­ment. Podem cul­par els orga­nit­za­dors si ens ve de gust. Sem­pre dóna una mena de pau d'espe­rit poder posar les cul­pes a algú amb cara i ulls. Sigui com sigui el Car­na­val de Reus és una de les fes­tes més popu­lars del calen­dari, per mol­tes pegues rela­ci­o­na­des amb la qua­li­tat que li puguem tro­bar els qua­tre prim­mi­rats. Per car­na­val tots tenim amics, parents i veïns que es dis­fres­sen de la manera més sen­zi­lla, o sigui, tre­uen els patrons d'una revista, i pugen tota la família a una car­rossa. I no els par­lis gaire de sàtira, iro­nia o crítica. El que volen és obli­dar per unes hores que el dia a dia no està ni ple de llu­en­tons de colors, ni de watts de so, ni d'esmor­zars super­calòrics un dilluns. I és molt lícit, encara que no ens agradi. La gent ha par­ti­ci­pat, i pot­ser això ha com­por­tat que el Car­na­val de Reus hagi dei­xat de ser un refe­rent. Deu ser que no es pot tenir tot.